En un gag d'Annie Hall antològic com els gols de Suárez a París, Alvy i Annie, o Woody Allen i Diane Kea­ton, fan cua al cinema i ell es des­es­pera perquè just dar­rere té un llest que no para d'exhi­bir-se pon­ti­fi­cant sobre Fellini, Beckett i McLu­han davant d'una noia que no li replica mai i que és per qui munta el xou. Allen explota i, després de diri­gir la seva pro­testa a l'espec­ta­dor, dis­cu­teix amb el paio, que fa l'expert. Allen resol la qüestió cri­dant McLu­han en per­sona, que resulta que és allà mateix i esbronca l'indi­vidu: “L'he sen­tit. Vostè no sap res de la meva feina. Fins i tot les meves fal·làcies les ha entès mala­ment.” Allen torna a mirar a càmera: “Amics, si la vida fos així...”

Qua­tre dècades després, la pro­fe­cia s'ha acom­plert i la vida ja és així, perquè por­tem a la but­xaca més que un telèfon, una nava­lla suïssa amb con­nexió a inter­net on fer emer­gir McLu­han en segons. Bé, ja es així o més aviat ja podria ser-ho. Perquè tot i tenir les eines per evi­tar-les, hi ha dis­pu­tes banals i de fàcil reso­lució que sovint no només es per­llon­guen, sinó que ali­men­ten el debat públic, en mit­jans i xar­xes soci­als, fins a l'estu­pi­desa i més enllà, que és on es veu que es gua­nya pasta. Una d'aquesta set­mana, entorn de l'Atlético-Real Madrid de dimarts, magnífic i sucós par­tit del qual, mal­grat la substància, i com és habi­tual, se'n va par­lar sobre­tot per les seves polèmiques, genuïnes o fabri­ca­des. Aquest cop, tot entorn d'una supo­sada mos­se­gada de Car­va­jal a Mand­zukic, de la qual aquest no sem­bla que s'hagués quei­xat. Lla­vors? Que es veu que hi ha uns fra­mes on sem­bla que hi ha quei­xa­lada. Si n'hi va haver, ni el mos­se­gat li va donar cap importància, però això no importa. Ni tam­poc que esti­guem avi­sats sobre efec­tes òptics que car­rega el dia­ble, perquè ara són moda, siguin ves­tits de colors inde­fi­nits o gats gallecs que no se sap si pugen o bai­xen, i perquè fa només una set­mana hi va haver dia­ris que per fer burla de David Came­ron havien posat en por­tada una foto d'ell amb una nena a la qual se supo­sava que el pre­mier britànic estava avor­rint cla­mo­ro­sa­ment, tot i que resulta que no estava avor­rida sinó només aver­go­nyida, com es podia com­pro­var veient el vídeo de tota la seqüència. Tant se val, i també l'interès altíssim del xoc. El debat post­par­tit més recur­rent va ser mos­se­gada sí o mos­se­gada no, com si a Car­va­jal, pobre, se'l pogués com­pa­rar amb l'antològic Suárez. Fins que Mand­zukic, honor i glòria al gla­di­a­dor de sang calenta, va deci­dir fer de McLu­han allenià i tan­car el cas obert amb un tuit de cap fred on exo­ne­rava el defensa. Ja veus quin mal­ba­ra­ta­ment, tanta saliva i tant de drama ful­mi­nats en menys de 140 caràcters. Pot­ser algú en podria extreure alguna lliçó, però no hi comp­tin, que la pela és la pela, el mitjà és el mis­satge –o el mas­satge–, aquí tot­hom és molt llest, el xou ha de con­ti­nuar i els ara dis­po­ni­bles Mclu­hans alle­ni­ans seguei­xen sent uns aixa­fa­gui­tar­res d'aquells que mai no són ben­vin­guts.