Diumenge passat, mentre Barcelona batia el rècord mundial de corredors participants en una cursa popular, la d'El Corte Inglés, a Pyongyang, l'enigmàtica capital de l'encara més enigmàtica República Democràtica Popular de Corea del Nord, vuit-cents corredors d'un centenar de països participaven en una altra cursa, una marató, extraordinària per diverses raons.

La marató de Pyongyang, que és la segona vegada que es disputa i que permet l'accés a esportistes estrangers que tenen, d'aquesta manera, la rara oportunitat de barrejar-se amb gent local sense pressió i en un ambient no diré que relaxat –no et relaxes en una marató–, però potser sí sense tensió.

Això no vol dir, però, que tot siga normal. Els corredors tenen vestidors diferents, entren a l'estadi a hores diferents per estar el mínim de temps possible junts, els corredors coreans són controlats quan acaben la cursa per si algun participant estranger els ha passat alguna mena de material mentre corrien en calça curta, i no es poden portar banderes de cap classe, ni una insígnia menuda.

També les marques comercials estan completament prohibides. A les sabatilles, al pantaló, a la samarreta –on siga que en pugui haver–... cal tapar-les o et treuen de la cursa –aquest any, segons va publicar un diari japonès, un dels corredors va acabar corrent en texans, perquè ja no sabia com fer-ho perquè els organitzadors li donaren el vistiplau.

Com no és difícil d'imaginar, els guanyadors van ser nord-coreans: Ri Yong-ho i Ra Hyon-ho, dos atletes bons, segons les cròniques, a la victòria dels quals no es pot fer cap objecció. Però supose que el guanyador de la cursa deu ser el menys interessant de tot el que hi va passar, no?