Diu­menge pas­sat, men­tre Bar­ce­lona batia el rècord mun­dial de cor­re­dors par­ti­ci­pants en una cursa popu­lar, la d'El Corte Inglés, a Pyongyang, l'enigmàtica capi­tal de l'encara més enigmàtica República Democràtica Popu­lar de Corea del Nord, vuit-cents cor­re­dors d'un cen­te­nar de països par­ti­ci­pa­ven en una altra cursa, una marató, extra­or­dinària per diver­ses raons.

La marató de Pyongyang, que és la segona vegada que es dis­puta i que per­met l'accés a espor­tis­tes estran­gers que tenen, d'aquesta manera, la rara opor­tu­ni­tat de bar­re­jar-se amb gent local sense pressió i en un ambi­ent no diré que rela­xat –no et rela­xes en una marató–, però pot­ser sí sense tensió.

Això no vol dir, però, que tot siga nor­mal. Els cor­re­dors tenen ves­ti­dors dife­rents, entren a l'estadi a hores dife­rents per estar el mínim de temps pos­si­ble junts, els cor­re­dors core­ans són con­tro­lats quan aca­ben la cursa per si algun par­ti­ci­pant estran­ger els ha pas­sat alguna mena de mate­rial men­tre cor­rien en calça curta, i no es poden por­tar ban­de­res de cap classe, ni una insígnia menuda.

També les mar­ques comer­ci­als estan com­ple­ta­ment pro­hi­bi­des. A les saba­ti­lles, al pan­taló, a la samar­reta –on siga que en pugui haver–... cal tapar-les o et tre­uen de la cursa –aquest any, segons va publi­car un diari japonès, un dels cor­re­dors va aca­bar cor­rent en texans, perquè ja no sabia com fer-ho perquè els orga­nit­za­dors li dona­ren el vis­ti­plau.

Com no és difícil d'ima­gi­nar, els gua­nya­dors van ser nord-core­ans: Ri Yong-ho i Ra Hyon-ho, dos atle­tes bons, segons les cròniques, a la victòria dels quals no es pot fer cap objecció. Però supose que el gua­nya­dor de la cursa deu ser el menys interes­sant de tot el que hi va pas­sar, no?