Ens diuen que als catalans ens perd l'estètica. Massa cops és certa aquesta afirmació. Estem en totes les competicions a punt de tocar la glòria i hom diu que Luis Enrique no seguirà l'any que ve. Cap futur president del Barça s'atrevirà a acomiadar un entrenador victoriós si no és pel pes dels jugadors, però és bo recordar que no són enzes i si es guanyen títols deixaran de banda l'afinitat personal que puguin tenir. Només cal fer una mica de memòria, la relació de Cruyff i Núñez era cada cop més tensa i contrària, però Cruyff no va ser cessat fins que el Barça va deixar de guanyar títol rere títol.

L'equip va bé en totes les competicions, té una preparació física admirada i admirable, juga amb la millor herència possible dels temps de Guardiola malgrat el pas dels anys i d'haver incorporat noves estratègies de joc. Però no; per alguns purs, no és aquella excel·lència.

Igual passa amb uns estatuts del club, que de tan purs fan ingovernable l'entitat que sempre pot quedar a mercè de qualsevol moció o delator de torn. O igual que a l'ANC o la CUP hi ha persones que malgrat el moment que el país viu camí de la seva llibertat imposen la puresa ideològica que castiga les persones que han demostrat una trajectòria exemplar. Aquestes s'han de posar al servei de les idees i no al revés, com pertoca al gènere humà. Exigències autoimposades per voler ser sempre exemple d'altri, sigui l'Estat, clubs o partits espanyols que mai, mai no ens seguiran.

Escandalitzats per l'arbitratge a favor del Madrid? Res al costat de la confessió d'aquesta setmana dels periodistes del diari L'Equipe al fundador de la copa d'Europa, en què es reconeixen trampes i favors de tota mena a l'equip blanc en les primeres edicions d'acord amb el franquista Bernabéu per consolidar la competició. Penediment? Cap. Honor? Cap. Per ells l'estètica no existeix. La puresa, per als catalans. Per a ells, el poder, sigui com sigui.