Bar­ce­lona, Juven­tus, Bayern i Real Madrid –i tots nosal­tres– conei­xe­rem avui els empa­re­lla­ments de les millors semi­fi­nals de la lliga de cam­pi­ons dels últims anys. Que l'equip italià sigui la ven­ta­focs desit­jada (diu­menge pot ser campió de lliga i és fina­lista de la seva copa) és una demos­tració de la mag­ni­tud de l'empresa. Cham­pi­ons impe­rial.

Al Barça no el vol ningú. Com la Juve i com el Bayern, està en dis­po­sició de fer el tri­plet, però a diferència d'ells té Messi, el millor fut­bo­lista del món, i a sobre, no té ni lesi­o­nats ni san­ci­o­nats. Noms il·lus­tres com Pogba (Juve), Bale, Modric, Ben­zema (Real Madrid), Ribéry, Rob­ben, Javi Martínez, Bena­tia, Schweisns­tei­ger i Alaba (Bayern) s'han per­dut els quarts de final per estar fora de com­bat.

L'equip blau­grana ha cres­cut molt. A còpia de feina i bons resul­tats, el Barça s'ha situat en l'esce­nari somiat per tots els bar­ce­lo­nis­tes a prin­cipi de tem­po­rada, és a dir, al mes d'abril en dis­po­sició de com­pe­tir per tots els títols. La mun­ta­nya russa per la qual ha tran­si­tat aquesta tem­po­rada el Bar­ce­lona de Luis Enri­que sem­bla que ha arri­bat a una recta que con­vida, això sí, a estar ben atent perquè en qual­se­vol moment hi pot haver un ensurt. Qui sap si demà a Cor­nellà-el Prat, qui sap si en un dels dos par­tits de Cham­pi­ons, o en tots dos, o mai. Ara, la línia que separa l'ale­gria de la decepció (que no fracàs) és tan pri­meta que cal estar extra­or­dinària­ment con­cen­trat perquè el pro­jecte d'evo­lució encara està en fase pri­me­renca i, per tant, és sus­cep­ti­ble de tenir qual­se­vol enso­pe­gada.

Del fut­bol de l'equip es pot deba­tre, encara que a alguns (de dins i de fora del club) els pro­du­eixi urticària. Es veu que no els agrada la gent que pensa dife­rent. Del que no es pot dis­cu­tir és del com­promís i l'acti­tud dels juga­dors. Bé per ells i també pel seu entre­na­dor. Podem xer­rar de fut­bol i ana­lit­zar les dades, per exem­ple, de la lliga de cam­pi­ons, en què obser­vem com el Barça i el Bayern gai­rebé escri­uen històries paral·leles pel que fa a la pos­sessió, al joc de com­bi­nació, a la recerca del gol… Pep Guar­di­ola ha cons­truït a Munic una versió fut­bolística alter­na­tiva, però pro­pera a la que fa dues dècades i mitja es viu a Bar­ce­lona. La pilota no va a la mateixa velo­ci­tat (Messi, Xavi, Ini­esta, Ser­gio, Piqué… són ini­gua­la­bles), però s'intro­du­ei­xen ele­ments com el joc aeri a través de la cen­trada rema­tada que difícil­ment es conei­xen al Camp Nou. O la pressió i recu­pe­ració com a gran eina ofen­siva. Guar­di­ola, però, no té Messi, Ney­mar i Suárez, i per això els seus juga­dors han de rema­tar molt més per encer­tar. Sobre el fut­bol del Real Madrid també en podem dis­cu­tir força estona, sobre si sense Modric tot s'ha aca­bat o si Ronaldo ja no és el Ronaldo que va amenaçar Messi d'igua­lar-lo en Pilo­tes d'Or. Quin error estratègic! I sobre la Juve, què puc dir! Defensa de cinc… socors! Sort que no ho patim cada set­mana! Gran espe­rit defen­siu, gran soli­da­ri­tat col·lec­tiva, l'equip menys batut, Buf­fon bus­cant rècords d'imba­ti­bi­li­tat… D'acord, d'acord…, però quina man­dra! I segur que hi ha gent que n'està encan­tada. Fut­bol.

Ara bé, del Barça, pel que fa a acti­tud, cap debat. Sobre córrer, res a dir. Si el direc­tor espor­tiu del Bar­ce­lona, Car­les Rexach, avui no visqués al des­patx sinó a la gespa, segur que dei­xa­ria anar una de les seves fra­ses geni­als. Fa temps va dir que córrer era de covards, com a imatge gràfica del que repre­sen­tava la seva manera d'enten­dre aquest esport, d'amor per la pilota de fut­bol més que per les medi­ci­nals, i de la gespa humida, talla­deta a la mida i llu­ent sota el sol de Bar­ce­lona que la pista d'atle­tisme i el rigor físic. És veri­tat que el fut­bol ha can­viat molt, tot i que, en essència, la seva idea és abso­lu­ta­ment vigent. Avui el Barça de Luis Enri­que repre­senta una altra cosa, tot i que manté els tics de tot allò que ha estat vigent en els últims temps. I sobre aquesta qüestió, que ser­vei­xin els 1.129.364 metres que els fut­bo­lis­tes han recor­re­gut durant els deu par­tits de Cham­pi­ons com a home­natge al seu esforç. Segur que Charly es deu haver des­ma­iat! Només una dada per situar els semi­fi­na­lis­tes: el Barça ha cor­re­gut gai­rebé 4 quilòmetres més que la Juve i 36 més que el Real Madrid! Això sí, dos menys que el Bayern. Només dos menys en deu par­tits, la demos­tració més evi­dent que en l'aspecte fut­bolístic els ale­manys s'estan acos­tant al Barça men­tre que en el físic són els cata­lans els que estan aga­fant el Bayern. Coses de l'evo­lució.