Superada i acceptada la primera lliçó de semiòtica, l'evolució de la qual ens duu al concepte d'aldea global en què podem estar més assabentats de segons què passi a l'altra punta del món que a dos carrers de casa, és inevitable mal que ens pesi estar al corrent del que anomenem prime time. Encara que fem mans i mànigues per veure el temps abans d'anar a dormir per saber si, aquest matí, amb una horeta escassa de fred en tindrem prou o si l'excés de roba serà un altre argument per a la davallada quan hàgim superat cinc hores amunt i avall. Demà, si no em fallen els càlculs, s'emetrà la tercera entrega del programa que ja van anunciar mentre feien la retransmissió en directe de la marató de Barcelona, que sí que vaig veure. No entraré a fer-ne crítica, perquè ni l'he vist ni en tinc cap intenció. Sí que puc valorar-ne comentaris llegits i, què volen que els digui, veient el nivell de les retransmissions esportives –compte, sense anar més lluny, el final del tercer quart a la Pau i l'Amistat d'Atenes dimarts, quan l'enviat especial l'anunciava perquè creia que era l'inici de l'últim i a més servien de fons i no des del mig del camp (!), o les vergonyes de dijous–, què esperaven d'una sèrie de programes d'entreteniment l'objectiu dels quals és aprofitar la fal·lera per córrer i menystenir la distància, apropant el sedentarisme a la marató, a costa de l'audiència? De les curses d'ultraresistència i el tractament que se n'ha fet, també a la televisió pública, ni hi entro.

Sí que vaig veure, l'endemà de la marató, l'espai al magazín matinal des del mateix lloc on escric. I no vaig marxar corrents perquè, segurament, aquell dia em deuria tocar descans. Se'm van passar les ganes que havia agafat el dia abans de tornar-ho a intentar quan recordava que, és aleshores, en el mur, quan comença la verdadera cursa. Contra un mateix, és clar. Però, això, lamentablement dubto que tingui cabuda en el prime time de la pública.