Alguns comprenem el Barça com un iceberg en el qual observes l'equip, el joc i els resultats a l'horitzó, surant per sobre l'aigua. I ens acostumem a quedar en aquest primer cop d'ull. Escapa a la vista, i a la majoria de barcelonistes, la gran quantitat de gel, la immensa superfície situada sota la superfície. Fa anys i panys, diríem que des del 78, que vivim en un succedani de guerra freda entre trinxeres barcelonistes, batalla bruta pel poder disputada entre dos bàndols que podríem definir de manera genèrica. Els uns, els benestants, aquells amb sentit patrimonial del club i del país, posseïdors de la veritat absoluta, que han fet i desfet a voluntat (i amb poc encert general) durant les últimes dècades. Al davant, diríem que enfortits pel decurs de la història, se situarien –perdoneu les generalitzacions, sempre imprecises– els guardians de les essències, els feliços de comprovar com el Barça va tancar finalment model i personalitat de manera triomfal després de tants i tants anys d'ensurts, derrotismes i limitacions de tota mena. Pep Guardiola, com altres patums ben significatives, milita des de sempre en la segona armada, i des del primer dia ha estat la diana d'aquells que no perdonen qui no acota el cap, té idees pròpies i va a la seva. Si, a sobre, és instruït, revolucionari de la pilota i sobiranista, ja no cal explicar la tírria gens dissimulada que li professen. Ara aquesta guerra freda de mai acabar viurà una mena de crisi dels míssils, episodi extrem d'atacs i contraatacs a la soterrada batalla, volent influir en les diverses sensibilitats del barcelonisme per imposar-se a l'adversari. Vint dies temibles amb l'excusa del Barça-Bayern, ja es veuen a venir. I només seran el pròleg del que ens espera: les transcendentals eleccions del juliol, en les quals el club, literalment, s'hi juga el futur segons quina opció es triï com a president.

Ja ho sabem i ho patim: a l'aficionat tòpic no li expliquis històries més enllà del marcador, de guanyar o perdre, d'aixecar copes. Una llàstima, una evidència. Ahir vam viure allò que fa temps era un derbi i des de fa mig segle és només un enfrontament entre dos equips de la mateixa ciutat. Va costar anys que el culer s'adonés que l'autèntic adversari i màxim rival era el Madrid per mil raons. L'Espanyol encara no ho ha paït i porta fatal, sense teràpia, aquesta històrica traïció del Barça. No és només qüestió de pressupost. És política, és anàlisi dels diversos icebergs que conformen el paisatge del futbol. Ahir el bany va arribar a proporcions escandaloses per la confiança dels uns i la falta de recursos i autoestima dels locals, que, potser ensumant-se el panorama, ni van omplir el camp. Ni Mateu Lahoz va aconseguir igualar-ho una mica. Pur tràmit, girem full. Agafeu distància davant la immediata crisi dels míssils i comprovareu la complexitat democràtica del Barça, enriquidora quan aporta arguments al debat, trista quan algú es vol imposar al dissident. Com sosté el mateix Guardiola, tot en el Barça se sintetitza en una contínua batalla pel poder. Darrere de l'anhel pel triplet, de la competició esportiva per títols, hi ha tot un extraordinari rerefons que escapa a la majoria dels que tantes hores i energies dediquen a la seva passió blaugrana. Ho comprovarem en els propers vint dies.