Si en les semifinals de la lliga de campions et toca jugar contra el Bayern amb el partit de tornada a Munic, pots dir “pitjor impossible” i ningú et podrà acusar de ploramiques. Però t'equivocaries. Si ets el Barça i t'has d'enfrontar amb Pep Guardiola és encara pitjor. Si només parléssim de futbol, podríem argumentar que el Bayern és l'equip globalment més poderós que ha vist Europa en els últims dos anys, que té una plantilla brillant i les idees molt clares i que té un dels millors entrenadors del món. Per tant, o el Barça fa dos grans partits o ho tindrà difícil per jugar la final de Berlín. Però no està escrit enlloc que això no pugui passar. El Barça de Luis Enrique creix cada setmana que passa, ha demostrat cotes de competitivitat molt altes, ha deixat enrere el Manchester City i el PSG amb actuacions cada cop més convincents, ha exhibit una versatilitat i una capacitat física que el fa poc vulnerable, és defensivament molt sòlid, lidera la lliga, té molta fam... i té Messi. Un Messi omnipresent que pot iniciar les jugades, accelerar-les o acabar-les. Segurament aquesta sigui la diferència més notable entre dos equips que tenen molt en comú, perquè tots dos volen la possessió, tots dos aprofiten la transició i tots dos són molt eficaços. Potser aquestes siguin les tres potes de l'èxit en aquest duel per a futbolers. Lamentablement, les monedes tenen una cara i una creu i aquí no tot és futbol. El factor Guardiola marcarà la cita i sobretot el que l'envolta. Hi ha un guardiolisme militant que s'acarnissa amb cada batec del Barça de Luis Enrique i hi ha un antiguardiolisme no menys militant que no perd ocasió de castigar el culer que més glòria ha conquerit entre la gespa i la banqueta. No serà difícil trobar anàlisis esbiaixades i judicis sumaríssims. Distorsió pura. Més enllà, la realitat és un duel de magnífics, entre un Bayern consolidat que segurament té més números i un Barça emergent que també en té molts. I també és el retrobament entre el barcelonisme i un dels tipus que més l'ha fet disfrutar.