L'enfrontament entre el Barça i el Bayern de Munic en les semifinals de la lliga de campions de futbol té un component especial que no havien tingut els vuit partits precedents entre aquests dos equips en les competicions europees: la presència d'una llegenda com Pep Guardiola a la banqueta del Bayern. Vull pensar que els aficionats del FC Barcelona aniran amb el seu equip i no amb el bavarès, per molta ràbia que els faci la directiva actual del Barça i per molt agraïment que tinguin a l'entrenador que va portar el club blaugrana al cim del món. I dic “vull pensar” i no “estic segur”, perquè d'un club, uns socis, uns aficionats i un entorn com els del Barça es pot esperar tot.

El Bayern és un dels dos equips, tret del Barça, dels quals podria dir que he estat seguidor. L'altre és el Liverpool. I això que la meva relació amb el Bayern va començar molt malament. Parlo del 1974, l'any en què amb Udo Lattek a la banqueta va guanyar la seva primera copa d'Europa. I també l'any en què la selecció de la República Federal Alemanya, amb una important presència de jugador bavaresos –Beckenbauer, Maier, Muller, Breitner, Hoeness–, va guanyar el mundial davant la selecció holandesa de Johan Cruyff, l'ídol de qualsevol aficionat del Barça en aquella època. Aquell estiu del 1974, molt a prop de fer 14 anys, i vivint a Calella de la Costa –“la Calella dels alemanys”– en vaig quedar una mica tip, del Bayern i dels alemanys. El 1975 i el 1976 el Bayern va repetir títol en la copa d'Europa –el 1975, derrotant el Leeds, que havia estat el botxí del Barça en les semifinals– i aquella amargor del 1974 es va anar diluint. Que el 1976 el Bayern eliminés el Real Madrid en les semifinals, amb agressió a l'àrbitre i tot –l'episodi conegut com “el boig del Bernabéu”– va acabar de fer del Bayern un dels meus equips. El Barça i el Bayern no es van trobar a Europa fins a la temporada 1998/99 i això va fer que no hi hagués gaires problemes de convivència i, a més, com que de tant en tant li tocava el crostó al Real Madrid –semifinals de la copa d'Europa del 1987, amb la trepitjada de Juanito a Matthaus–, doncs millor.

Dedicat ja professionalment al periodisme en la dècada dels vuitanta del segle passat, era força estrany trobar algun altre aficionat del Bayern –o del futbol alemany– a la redacció. Deien que era un futbol físic, poc tècnic, que es basava en la potència i prou. I segurament tenien raó, però entre els equips italians, per exemple, i els alemanys, jo sempre ho tenia clar.

Ara hi ha molts aficionats catalans que són del Bayern. La presència de Guardiola hi ajuda. I el bon futbol que solen fer, també. Quan Guardiola marxi, quants seguiran sent del Bayern? Quan Rafa Benítez va espanyolitzar el Liverpool el vaig deixar aparcat. Ara el torno a seguir –encara que potser que guanyi alguna cosa–. El Bayern no m'ha donat motius per abandonar-lo. Ni el 4-0 i 0-3 de les semifinals del 2013.