Fa temps que des d'alguns països de la pri­mera divisió euro­pea –Espa­nya està en la ter­cera, inclo­ent de moment Cata­lu­nya– es veu amb una bar­reja de sus­picàcia, temor i enveja que els grans clubs de fut­bol de la Península sot­me­tin la com­petència gràcies al seu poder econòmic, a banda de les seves evi­dents qua­li­tats fut­bolísti­ques. La final de la Cham­pi­ons de l'any pas­sat va ser Real Madrid-Atlético, els repre­sen­tants de la ciu­tat més endeu­tada del món mun­dial. I aquest any, si ningú ho evita, anem cap a un Barça-Real Madrid que es juga­ria a Berlín, des d'on es diri­geix política­ment la temuda troica, que té inter­vin­gut l'Estat espa­nyol des del canvi cons­ti­tu­ci­o­nal que el PP i el PSOE van fer de mati­nada.

Heus aquí la qüestió. Com es pot miti­gar la dic­ta­dura espa­nyola en el fut­bol euro­peu?

La UEFA ja va cas­ti­gar el París Saint Ger­main i el Manc­hes­ter City per incom­pli­ment del fair play finan­cer. Era injust que clubs amb grans inver­sors àrabs pogues­sin assal­tar el mer­cat fut­bolístic sense tenir en compte les pèrdues que això gene­rava en el seu compte d'explo­tació, tota una aber­ració per a la lliure com­petència, una de les pedres filo­so­fals de la Unió Euro­pea. Al Barça i al Madrid no se'ls pot ata­car pel flanc econòmic, ja que els pres­su­pos­tos qua­dren –hi ha més ingres­sos que des­pe­ses– i per aca­bar-ho d'ado­bar no són soci­e­tats anònimes, o sigui empre­ses que fun­ci­o­nin amb les lleis de l'oferta i la demanda.

Per mirar de fre­nar l'empori dels grans clubs espa­nyols, la UEFA ha bus­cat una dre­cera. I aquesta dre­cera es diu irre­gu­la­ri­tats en la con­trac­tació de juga­dors menors. Pri­mer va rebre el Barça, i ara rebrà el Real Madrid, i per extensió l'Atlético. És evi­dent que en la política del Barça per fit­xar aquests joves juga­dors no hi havia mala fe i, de fet, eren nens als quals se'ls pro­te­gia a Cata­lu­nya d'una manera espe­cial, un fet que res­pec­tava l'espe­rit de la norma ori­gi­nal, llui­tar con­tra una certa cir­cu­lació incon­tro­lada (mer­ca­de­jar sense permís dels pares) de joves fut­bo­lis­tes cap a Europa. La FIFA, com a braç exe­cu­tor de la UEFA, no va tenir pie­tat i no va escol­tar alguns dels argu­ments (ben lògics, d'altra banda) del Barça. El pri­mer objec­tiu de tots era fre­nar el club català als des­pat­xos, ja que al ter­reny de joc –amb Messi, Ney­mar i Suárez– seria molt difícil, tal com s'ha aca­bat demos­trant, fer-ho.

Tam­poc era l'objec­tiu que el Barça, que va reac­ci­o­nar tard i mala­ment per apli­car la norma, fos l'única víctima d'aquesta inter­venció en el fut­bol espa­nyol. El Madrid ha donat (mal) exem­ple aquests dos últims anys de com tirar no cases sinó man­si­ons per la fines­tra: Bale (100 mili­ons), James (81), Kroos (30), Danilo (32), Isco (30), Illarra (35), Key­lor (10), Lucas Silva (15), etc. Era, doncs, el següent de la llista. Els recur­sos dels advo­cats poden donar aire a Flo­ren­tino Pérez com a molt aquest estiu, temps sufi­ci­ent per por­tar De Gea, Ver­ratti, Pogba i qual­se­vol altre crac que se li posi al davant. Això sí, que pre­pari la car­tera que els clubs vene­dors esta­ran al cas d'unes urgències mai vis­tes a la capi­tal espa­nyola per por­tar cracs que il·lusi­o­nin una afició mal acos­tu­mada.