Fa temps que des d'alguns països de la primera divisió europea –Espanya està en la tercera, incloent de moment Catalunya– es veu amb una barreja de suspicàcia, temor i enveja que els grans clubs de futbol de la Península sotmetin la competència gràcies al seu poder econòmic, a banda de les seves evidents qualitats futbolístiques. La final de la Champions de l'any passat va ser Real Madrid-Atlético, els representants de la ciutat més endeutada del món mundial. I aquest any, si ningú ho evita, anem cap a un Barça-Real Madrid que es jugaria a Berlín, des d'on es dirigeix políticament la temuda troica, que té intervingut l'Estat espanyol des del canvi constitucional que el PP i el PSOE van fer de matinada.

Heus aquí la qüestió. Com es pot mitigar la dictadura espanyola en el futbol europeu?

La UEFA ja va castigar el París Saint Germain i el Manchester City per incompliment del fair play financer. Era injust que clubs amb grans inversors àrabs poguessin assaltar el mercat futbolístic sense tenir en compte les pèrdues que això generava en el seu compte d'explotació, tota una aberració per a la lliure competència, una de les pedres filosofals de la Unió Europea. Al Barça i al Madrid no se'ls pot atacar pel flanc econòmic, ja que els pressupostos quadren –hi ha més ingressos que despeses– i per acabar-ho d'adobar no són societats anònimes, o sigui empreses que funcionin amb les lleis de l'oferta i la demanda.

Per mirar de frenar l'empori dels grans clubs espanyols, la UEFA ha buscat una drecera. I aquesta drecera es diu irregularitats en la contractació de jugadors menors. Primer va rebre el Barça, i ara rebrà el Real Madrid, i per extensió l'Atlético. És evident que en la política del Barça per fitxar aquests joves jugadors no hi havia mala fe i, de fet, eren nens als quals se'ls protegia a Catalunya d'una manera especial, un fet que respectava l'esperit de la norma original, lluitar contra una certa circulació incontrolada (mercadejar sense permís dels pares) de joves futbolistes cap a Europa. La FIFA, com a braç executor de la UEFA, no va tenir pietat i no va escoltar alguns dels arguments (ben lògics, d'altra banda) del Barça. El primer objectiu de tots era frenar el club català als despatxos, ja que al terreny de joc –amb Messi, Neymar i Suárez– seria molt difícil, tal com s'ha acabat demostrant, fer-ho.

Tampoc era l'objectiu que el Barça, que va reaccionar tard i malament per aplicar la norma, fos l'única víctima d'aquesta intervenció en el futbol espanyol. El Madrid ha donat (mal) exemple aquests dos últims anys de com tirar no cases sinó mansions per la finestra: Bale (100 milions), James (81), Kroos (30), Danilo (32), Isco (30), Illarra (35), Keylor (10), Lucas Silva (15), etc. Era, doncs, el següent de la llista. Els recursos dels advocats poden donar aire a Florentino Pérez com a molt aquest estiu, temps suficient per portar De Gea, Verratti, Pogba i qualsevol altre crac que se li posi al davant. Això sí, que prepari la cartera que els clubs venedors estaran al cas d'unes urgències mai vistes a la capital espanyola per portar cracs que il·lusionin una afició mal acostumada.