El llenguatge de l'esport té unes quantes expressions fetes a mida per endolcir les derrotes. Aquella que concedeix al derrotat els valors de la victòria moral, la que diu que de les derrotes se n'aprèn, la que vaticina que per guanyar una final abans se n'ha d'haver perdut una altra o la que afirma que no sempre es pot guanyar. Per més oportunes que per moments siguin, però, no cal caure en l'error de tenir-les per frases infal·libles. Enlloc no està escrit que el “títol moral” no es pugui assaborir mentre s'alça el trofeu “real”, que allò que ensenya el fet de perdre no es pugui aprendre veient com el teu rival plora i que una final no es pugui guanyar al primer intent. La que diu que no es pot guanyar sempre era de totes la més evident, fins que les waterpolistes del CN Sabadell la van posar en entredit. Tampoc enlloc no estava escrit que no pogués ser aquest equip ja llegendari el primer de tots els temps que, des que va caure amb el Vouliagmeni el 7 de març del 2012, no perdés mai més, però a la llarga això els hauria esgrogueït l'etiqueta de campiones, distintiu de res si la derrota és impossible. Ara que haver fet un gol menys que l'Olympiacòs ens ha refrescat una obvietat de la qual ja dubtàvem, per fi podem contemplar a vista completa aquests 1.144 dies guanyats; comptar la collita de títols, aplaudir el club per haver apostat per l'equip femení, elevar les jugadores a icones del waterpolo i recordar a qui ho vulgui sentir que els èxits estivals de la selecció espanyola es couen durant tot l'any a les piscines catalanes, sobretot en una del Vallès. Han perdut i ho han fet abans que sigui massa tard, quan mirar enrere encara no ens obliga a interessar-nos per temps remots dels quals acabaríem preguntant si guanyar tenia cap mèrit. Les derrotes donen més valor a les victòries. Un altre tòpic, aquest de dimensions infinites. Val tant per qui perd l'endemà d'haver guanyat com per qui es passa tres anys, un mes i divuit dies sense caure.