Sovint passo per Montilivi corrent. A mig matí, entre setmana. I sovint, també, coincideix el meu pas al trot amb l'entrenament del Girona. M'agrada aturar-me i observar una estona la feina de l'equip de Pablo Machín. Des de la distància i amb discreció. És un entrenament més d'un equip de futbol, sense res excepcional. O potser sí que hi ha alguna cosa d'excepcional. Hi ha molt silenci. Se senten les ordres de Machín i els seus ajudants amb total nitidesa. Hi ha bon ambient, alguna rialla. Complicitat entre companys, però molt silenci. Machín s'ha guanyat el respecte dels seus jugadors. Parla i pren notes, com en els partits de futbol. Observa, mana i torna a observar. Transmet serenor, tranquil·litat. Una serenor bàsica quan va agafar un Girona a la deriva i el va salvar del descens. Una serenor lloable quan va decidir seguir apostant per un club difícil. Fidel al seu mètode futbolístic i a la seva manera de ser, ha hagut de conviure amb una situació institucional complicada, sense cobrar alguns mesos, amb canvis constants d'interlocutor. Però conscient que el seu principal valedor és seguir fent la seva feina. I la fa molt ben feta. Amb un dels pressupostos més baixos de segona A, ha conduït el Girona fins a les portes de primera. Queden set jornades per escriure la pàgina més important de la seva història. I ara, més que mai, el silenci dels entrenaments al camp annex de Montilivi s'ha de transformar en un soroll ensordidor els dies del partit al camp gran, on es juguen els punts, on l'ascens ha d'agafar forma. El més ferm del club és el futbol. I el pal de paller és Pablo Machín. Un entrenador inquiet i constant. Va entrenar el juvenil del Numància, el filial, entrenador de porters i ajudant de tècnics com Arconada, Pacheta, Kresic, Goikoetxea i Unzué. Pas a pas. Anar pujant fins a debutar com a entrenador professional al club de la seva vida. Ara Girona el gaudeix, en silenci i sense estridències. Avui és el seu dia, el dia del treballador.