Floyd Joy Sinclair, fill i nét de boxejadors, va tenir una infantesa assetjada per les drogues i la violència. Però també l'esperava la boxa, que va començar a practicar de ben petit. Quan Floyd va néixer a Grand Rapids, Michigan, el 24 de maig de 1977, Muhammad Alí era el
púgil més famós de l'univers. Feia tres anys que havia recuperat el títol mundial dels pesos pesants derrotant Foreman en aquella cita immortal a Kinshasa que va patrocinar i usar com una eficacíssima eina de propaganda el dictador Mobutu Sese Seko. Aquell The Rumble in the Jungle que va aturar el món. La boxa era llavors un dels espectacles més populars en tots els racons del planeta.

Alí acabava de derrotar Leon Spinks i de recuperar així el títol de l'Associació Mundial de Boxa –que el mateix Spinks li havia arrabassat mesos abans–, quan, en el si d'una família pobríssima, va venir al món Emmanuel Dapidran
Pacquiao, el 17 de desembre de 1978. Feia tres anys d'un altre dels highlights de la carrera del més gran: el brutal combat amb Joe Frazier conegut com The thrilla in Manila, celebrat a la capital de les Filipines, país paupèrrim i tiranitzat per Ferdinand Marcos, patrocinador del xou,
on naixeria Emmanuel, a qui tot aquell circ li quedava a anys llum de distància, encara. Amb 12 anys, el nen va marxar de casa –i va estar vivint al carrer– després de veure el pare menjar-se la carn del que havia estat el seu gos. Així és la misèria.

Entre els naixements dels dos futurs púgils, a finals de 1977, el nounat diari El País explicava en el seu llibre d'estil que no publicaria notícies de boxa, excepció feta de les que informessin d'accidents patits pels lluitadors o que reflectissin “el sòrdid món d'aquesta activitat”. Un plantejament molt estès que ha fet que la boxa, matèria primera de peces periodístiques referencials –de Jack London a Norman Mailer, de Joyce Carol Oates o Gay Talese a Manuel Alcántara–, hagi estat progressivament extirpada de la premsa, arraconada mediàticament. Però la boxa, amb alts i baixos, ha sobreviscut a l'apagada informativa. I, de tant en tant, ni que sigui perquè no els queda més remei, fins i tots els mitjans més reticents a fer-ho se n'ocupen. Com ara. Ara que Floyd Mayweather Jr. i Manny Pacquiao, erigits en els dos púgils més famosos de l'univers, s'enfronten per primer cop aquesta matinada a Las Vegas. L'arrogant, exhibicionista i invicte Money Mayweather i l'espiritual i polifacètic Pac-Man, diputat, cantant i actor, l'home més ric i popular de les Filipines, enfrontats en un nou combat del segle i negoci del mil·lenni: mourà tants diners, diuen, com uns Jocs Olímpics.

No sé si, com deia el entrenador descregut de Réquiem por un boxeador, la boxa, més que un esport, és una activitat que “si hi hagués espai, es faria a les clavegueres”. Però sí que, amb totes les seves llums i ombres, mereix, continua mereixent, un relat periodístic continuat i quotidià que vagi més enllà de la febrada atiada per cada combat del segle.