L'eliminatòria de semifinals de la Champions que el Barça ha de jugar contra el Bayern de Munic té alguna cosa de duel fratricida. No fins al punt de dividir l'afició del Barça, perquè la fidelitat als colors blaugrana està més enllà de qualsevol sentimentalisme, però sí que és com enfrontar-se una mica amb el passat, amb les arrels que han portat el club a figurar les darreres dècades entre els millors clubs d'Europa i, sobretot, un dels que practica un joc envejable que ha revolucionat el món del futbol. L'entrenador del Bayern, Josep Guardiola, ha estat, sens dubte i fins ara, el millor exponent d'aquesta revolució seguint les petjades iniciades per Johan Cruyff i les aportacions de Louis van Gaal i Frank Rijkaard i després de l'enyorat Tito Vilanova i ara de Luis Enrique.

Certament, Lucho no és Guardiola i ha aportat també el seu gra de sorra a aquest Barça actual, menys depenent del toc de pilota, les passades i el control –el tiqui-taca– per resoldre situacions en què el rival planta l'autocar a la defensa i es limita a esperar esdeveniments i aprofitar algun contraatac. I no és que el Barça de fa uns anys no jugués en vertical i desaprofités els contraatacs, però potser no els necessitava tant com ara, que els adversaris han trobat fórmules per fer que, en ocasions, el control de la pilota ja no sigui suficient per guanyar els partits. Aquest Barça és diferent, i el temps i els títols diran si és millor o pitjor que el d'anys anteriors. Probablement, és un debat absurd, ja que un és l'evolució de l'altre i no sempre els títols són la mesura del joc, tenint en compte totes les variables possibles –inclosa la sort i els arbitratges– que influeixen en els resultats dels partits, sobretot quan la lliga està en un puny i hom arriba a les semifinals de la Champions.

I, tanmateix, el retorn de Pep Guardiola al Camp Nou com a entrenador del Bayern no pot evitar aquesta lectura de duel fratricida que envolta l'eliminatòria. Un duel fratricida que té també alguna cosa de reivindicació per part d'uns jugadors que volen demostrar –a l'afició i a si mateixos– que el Barça de Guardiola no va ser només el Barça de Guardiola, sinó també el de Messi, Piqué, Xavi, Iniesta, Busquets... i molts altres que ja no formen part de la plantilla. I potser Guardiola també voldrà demostrar que és capaç de fer amb altres equips, en aquest cas el Bayern, allò que va fer amb el Barça, ni més ni menys que convertir-lo en una referència del futbol mundial.

En suma, una mena de confrontació entre el present i els fantasmes (beneits fantasmes del triplet i els tretze títols de setze possibles) del passat que cal afrontar amb normalitat, esperit de competició i afany de victòria. Victòria, és clar, del Barça, que és, per damunt de tot, el que desitgen els jugadors i aficionats blaugrana més enllà de la consideració –que és molta– que es mereix la figura de Pep Guardiola.