La semifinal

L'eli­mi­natòria de semi­fi­nals de la Cham­pi­ons que el Barça ha de jugar con­tra el Bayern de Munic té alguna cosa de duel fra­tri­cida. No fins al punt de divi­dir l'afició del Barça, perquè la fide­li­tat als colors blau­grana està més enllà de qual­se­vol sen­ti­men­ta­lisme, però sí que és com enfron­tar-se una mica amb el pas­sat, amb les arrels que han por­tat el club a figu­rar les dar­re­res dècades entre els millors clubs d'Europa i, sobre­tot, un dels que prac­tica un joc enve­ja­ble que ha revo­lu­ci­o­nat el món del fut­bol. L'entre­na­dor del Bayern, Josep Guar­di­ola, ha estat, sens dubte i fins ara, el millor expo­nent d'aquesta revo­lució seguint les pet­ja­des ini­ci­a­des per Johan Cruyff i les apor­ta­ci­ons de Louis van Gaal i Frank Rijka­ard i després de l'enyo­rat Tito Vila­nova i ara de Luis Enri­que.

Cer­ta­ment, Lucho no és Guar­di­ola i ha apor­tat també el seu gra de sorra a aquest Barça actual, menys depe­nent del toc de pilota, les pas­sa­des i el con­trol –el tiqui-taca– per resol­dre situ­a­ci­ons en què el rival planta l'auto­car a la defensa i es limita a espe­rar esde­ve­ni­ments i apro­fi­tar algun con­tra­a­tac. I no és que el Barça de fa uns anys no jugués en ver­ti­cal i des­a­pro­fités els con­tra­a­tacs, però pot­ser no els neces­si­tava tant com ara, que els adver­sa­ris han tro­bat fórmu­les per fer que, en oca­si­ons, el con­trol de la pilota ja no sigui sufi­ci­ent per gua­nyar els par­tits. Aquest Barça és dife­rent, i el temps i els títols diran si és millor o pit­jor que el d'anys ante­ri­ors. Pro­ba­ble­ment, és un debat absurd, ja que un és l'evo­lució de l'altre i no sem­pre els títols són la mesura del joc, tenint en compte totes les vari­a­bles pos­si­bles –inclosa la sort i els arbi­trat­ges– que influ­ei­xen en els resul­tats dels par­tits, sobre­tot quan la lliga està en un puny i hom arriba a les semi­fi­nals de la Cham­pi­ons.

I, tan­ma­teix, el retorn de Pep Guar­di­ola al Camp Nou com a entre­na­dor del Bayern no pot evi­tar aquesta lec­tura de duel fra­tri­cida que envolta l'eli­mi­natòria. Un duel fra­tri­cida que té també alguna cosa de rei­vin­di­cació per part d'uns juga­dors que volen demos­trar –a l'afició i a si matei­xos– que el Barça de Guar­di­ola no va ser només el Barça de Guar­di­ola, sinó també el de Messi, Piqué, Xavi, Ini­esta, Bus­quets... i molts altres que ja no for­men part de la plan­ti­lla. I pot­ser Guar­di­ola també voldrà demos­trar que és capaç de fer amb altres equips, en aquest cas el Bayern, allò que va fer amb el Barça, ni més ni menys que con­ver­tir-lo en una referència del fut­bol mun­dial.

En suma, una mena de con­fron­tació entre el pre­sent i els fan­tas­mes (beneits fan­tas­mes del tri­plet i els tretze títols de setze pos­si­bles) del pas­sat que cal afron­tar amb nor­ma­li­tat, espe­rit de com­pe­tició i afany de victòria. Victòria, és clar, del Barça, que és, per damunt de tot, el que desit­gen els juga­dors i afi­ci­o­nats blau­grana més enllà de la con­si­de­ració –que és molta– que es mereix la figura de Pep Guar­di­ola.