El decret que envalenteix els clubs
El decret sobre la comercialització centralitzada dels drets televisius a partir del qual “neix una nova lliga” de futbol (paraules de Javier Tebas) va ser rebut de seguida amb eufòria per la gran majoria de clubs de primera i segona A. Semblava que qui no feia un comunicat o una piulada donant la benvinguda i la benedicció a la mesura quedava en fora de joc. Tothom s'hi afegia. Un exemple: “Amb el decret, el club és cada vegada més viable”, deia el compte de Twitter oficial de l'Albacete, una entitat que, en teoria, havia entrat en procés de liquidació i tenia –ja no m'atreveixo a posar-ho en present– els dies comptats en el futbol professional.
S'entén prou bé la satisfacció generalitzada. Cada cop costa més trobar un club que no estigui o no hagi passat per concurs de creditors, que estigui net de deutes amb Hisenda o que no tingui problemes per pagar les obligacions corrents. L'ofec econòmic està escampat arreu, i és comprensible que s'interpreti gairebé com si hagués tocat la loteria l'increment notable dels ingressos (a partir de la temporada 2016/17) en un concepte que ja era fins ara el pilar que els sostenia, més artificialment o menys. No seré pas jo qui els negui l'alegria. La millora dels contractes audiovisuals ha de beneficiar el futbol. Ara bé, de debò que serà la solució màgica? Que tots els problemes quedaran esvaïts? Més diners, sí. Per a tothom. Més pressupost i major límit salarial per a la confecció de la plantilla? Si tots tenen més per gastar i se'ls permet gastar més, no anirem a parar allà mateix?
Tant de bo que m'equivoqui, però tanta eufòria em grinyola una mica. Hi ha uns quants clubs que acumulen deutes molt superiors a l'increment dels ingressos pels drets audiovisuals. Ben gestionats, amb seny, rigor i criteri, potser sí que a llarg termini tindran expectatives de sortir-se'n. Però en futbol, se sol gestionar la immediatesa, com si no hi hagués endemà. I aquests diners que semblen caiguts del cel es poden acabar convertint en una llaminadura amb verí. Sobretot si els clubs es creuen que tornen a ser rics.