Sense complexos

Estem a hores del que per als culers és el par­tit de la tem­po­rada i pro­ba­ble­ment un dels que pas­sarà a for­mar part de la història del Barça: la visita al Camp Nou del Bayern de Munic de Pep Guar­di­ola. Des del meu punt de vista, no només el millor entre­na­dor de la història del Barça, sinó una evi­dent icona del bar­ce­lo­nisme. Per això seria abso­lu­ta­ment dogmàtic rebut­jar que per a molts culers, i per al mateix Guar­di­ola, serà un par­tit molt espe­cial. Fins aquí la meva adhesió al núvol que envolta el Barça-Bayern d'avui com a con­seqüència de la visita del de Sant­pe­dor amb una sèrie d'ele­ments extra­es­por­tius que han emer­git amb força con­si­de­ra­ble, per mi incom­pren­si­ble­ment, tot i que els entenc per la potència de deter­mi­nats sen­ti­men­ta­lis­mes.

D'entrada no com­par­teixo la neces­si­tat de fer home­nat­ges a cap exen­tre­na­dor jus­ta­ment en un par­tit en què el Barça es juga ser en la final de la Cham­pi­ons, més enllà de demos­trar edu­cació i estima cap a la figura de Pep Guar­di­ola per part de l'afició que ho vul­gui fer. Perquè tan sobi­rana és la que enyora la seva omni­presència a la ban­queta del Barça i creu que va ser expul­sat per una direc­tiva per­versa, com aque­lla que pensa que el tècnic va aban­do­nar el club i va dei­xar a l'esta­cada l'equip sim­ple­ment per raons d'interès per­so­nal encara que per­fec­ta­ment legítimes des del punt de vista pro­fes­si­o­nal.

I final­ment, arri­bem a l'únic punt que m'interessa: l'espor­tiu. Cada entre­na­dor i cada equip inten­tant acon­se­guir l'únic objec­tiu vàlid: el pas a la final de Berlín. És en aquest punt que dis­crepo dels sec­tors que sobre­va­lo­ren el Bayern per la presència de Guar­di­ola a la ban­queta. El Bayern té bai­xes impor­tants com Rob­ben i Ribéry, i dub­tes com Lewan­dowski i, mal­grat tot ningú dubta que és un gran equip, amb molt poten­cial i un gran entre­na­dor. Però d'aquí a pen­sar que la tàctica del tècnic català per si sola supleix les bai­xes que tenen els bava­re­sos és igual d'absurd que creure que les bai­xes del Barça de Tito Vila­nova, començant per Messi, no van tenir res a veure en la des­feta del 7-0. El Barça arriba a aquesta semi­fi­nal en el seu millor moment, un estat de forma de la plan­ti­lla pletòric i amb el millor Messi lide­rant un tri­dent devas­ta­dor. Res a veure amb fa dues tem­po­ra­des. I amb un entre­na­dor, Luis Enri­que, que sap per­fec­ta­ment el que es fa i que ha demos­trat que està a l'altura, mal­grat que encara no hagi gua­nyat els títols que acu­mula Guar­di­ola. El res­pecte i l'admi­ració pel tècnic del Bayern no hau­rien de gene­rar en deter­mi­nats culers com­ple­xos d'infe­ri­o­ri­tat absurds, igual que el fet que el Bayern no hagi pogut reva­li­dar encara el tri­plet després de fer-se'n càrrec Guar­di­ola no des­me­reix ni un gram la gran­desa del català per molt que cal­gui treure's el bar­ret també davant Jupp Heynckes.

Els grans tècnics com Guar­di­ola i Luis Enri­que són els que gene­ren vari­ants en l'equip que diri­gei­xen en funció del rival i de les con­di­ci­ons de la seva plan­ti­lla. I després l'encer­ten... o no. Com li va pas­sar al Bayern de Pep l'any pas­sat en el 0-5 que li va cla­var el Madrid. El resul­tat de la tàctica que empri cadascú avui no està escrit. Però el que sí que veu­rem segur és un par­tit molt espe­cial però sobre­tot una gran nit de fut­bol.