No és que hi hagi partits que facin nosa al Barça, però dels pocs que queden n'hi ha que simplement s'han de despatxar. Com el d'ahir. L'equip de Luis Enrique decideix el com i el quan. Té el poder.

El partit del Camp Nou començava just després que s'acabés el del Miniestadi, on un Barça B en descomposició que va directe cap a segona B acabava de naufragar contra el Girona, sòlid i determinat cap a primera. Hi va haver una època en què les penes del Barça de l'“aquest any, tampoc” s'explicaven amb la frase: “Si els del primer equip corressin com ho fan els nois del B...” I qui diu córrer, diu l'actitud necessària, perquè el talent, que en aquest club sempre se suposa, serveixi d'alguna cosa més que com a ornamentació.

Les coses han canviat molt últimament. Ara són els del primer equip els que corren com no ho fan els del B, almenys aquesta temporada. Les estrelles són les que prediquen amb l'exemple, i els aspirants a estrella es perden mentre viuen més en els seus somnis de grandesa que en la realitat. Les coses han canviat i la història del Barça, també. No només perquè són les estrelles les que corren, és clar. Han estat també altres coses, com les que, a més d'aquesta, han aportat entrenadors com ara Cruyff, Rijkaard, Guardiola i Luis Enrique. Però córrer, l'actitud necessària, ajuda a fer la diferència contra qualsevol rival. I explica la diferència essencial entre el Barça de Luis Enrique i el Barça B.

El partit contra la Real Sociedad, però, no seria el millor exemple del dia que el primer equip ha corregut més. Córrer, en el sentit literal. L'actitud va ser la correcta. El públic del Camp Nou va ser comprensiu, pel que va passar dimecres i per la trajectòria de l'equip. Tot i jugar al trot, el Barça hauria pogut arribar amb avantatge a la mitja part. Va tenir ocasions per aconseguir-ho. I segur que ho hauria fet si hagués jugat amb una marxa més.

Luis Enrique va canviar mig equip respecte al partit contra el Bayern. Bravo, Adriano, Bartra i tot el mig del camp: Mascherano, Xavi i Rafinha. Canviar el mig del camp en bloc és una cosa habitual en Luis Enrique. La superioritat de l'equip no es genera a la línia de mitjos, per hipnosi amb la pilota, com passava en l'època Guardiola, sinó a la davantera. Ara el mig del camp juga amb una racionalitat escrupolosa. Es tracta d'alimentar i acompanyar les tres bèsties de la davantera. Si, a més, la qualitat individual i diferenciada dels mitjos aporta valor afegit, oli en un llum.

El problema de la primera part d'ahir va ser de ritme de joc. Els blaugrana no van fer res malament: van moure bé la pilota, la van recuperar quan la perdien i van trepitjar l'àrea de la Real prou vegades per marcar algun gol. Però la Real va ser capaç de seguir aquell ritme. 0-0 a la mitja part, però sense preocupació.

N'hi hauria hagut si després de la represa la situació s'hagués allargat. El Barça ho va evitar. No hi va haver un canvi gaire aparent, perquè el que passava era exactament el mateix. Però el Barça ho va fer amb una mica més d'intensitat, una mica més de pressió, sense deixar agafar aire a la Real, i una mica més de percussió. Cinc minuts amb aquest clima i el gol va arribar. Piqué s'havia afegit a l'atac en una jugada a pilota aturada i s'hi va quedar una estona més. Tot passava al voltant de l'àrea visitant i es va quedar com un davanter més. Va estar a punt de rematar un parell de centrades, però en la segona qui hi va arribar va ser Neymar. Gol. 1-0.

La feina estava feta. Ja només es tractava d'arribar al minut 90. Però el Barça va treure la marxa de més que havia posat i la durada dels minuts es va duplicar. Allò es faria llarg. La Real, un equip avorrit per definició del seu entrenador, no va tenir més remei que posar a prova la capacitat de conservació del Barça. No va ser res greu. Però valia més clausurar-ho amb el segon gol. També va arribar. Tard, però a temps. Al Barça se li compleixen tots els desitjos. També la punxada del Madrid.