No és que hi hagi par­tits que facin nosa al Barça, però dels pocs que que­den n'hi ha que sim­ple­ment s'han de des­pat­xar. Com el d'ahir. L'equip de Luis Enri­que deci­deix el com i el quan. Té el poder.

El par­tit del Camp Nou començava just després que s'acabés el del Mini­es­tadi, on un Barça B en des­com­po­sició que va directe cap a segona B aca­bava de nau­fra­gar con­tra el Girona, sòlid i deter­mi­nat cap a pri­mera. Hi va haver una època en què les penes del Barça de l'“aquest any, tam­poc” s'expli­ca­ven amb la frase: “Si els del pri­mer equip cor­res­sin com ho fan els nois del B...” I qui diu córrer, diu l'acti­tud necessària, perquè el talent, que en aquest club sem­pre se suposa, ser­veixi d'alguna cosa més que com a orna­men­tació.

Les coses han can­viat molt últi­ma­ment. Ara són els del pri­mer equip els que cor­ren com no ho fan els del B, almenys aquesta tem­po­rada. Les estre­lles són les que pre­di­quen amb l'exem­ple, i els aspi­rants a estre­lla es per­den men­tre viuen més en els seus som­nis de gran­desa que en la rea­li­tat. Les coses han can­viat i la història del Barça, també. No només perquè són les estre­lles les que cor­ren, és clar. Han estat també altres coses, com les que, a més d'aquesta, han apor­tat entre­na­dors com ara Cruyff, Rijka­ard, Guar­di­ola i Luis Enri­que. Però córrer, l'acti­tud necessària, ajuda a fer la diferència con­tra qual­se­vol rival. I explica la diferència essen­cial entre el Barça de Luis Enri­que i el Barça B.

El par­tit con­tra la Real Soci­e­dad, però, no seria el millor exem­ple del dia que el pri­mer equip ha cor­re­gut més. Córrer, en el sen­tit lite­ral. L'acti­tud va ser la cor­recta. El públic del Camp Nou va ser com­pren­siu, pel que va pas­sar dime­cres i per la tra­jectòria de l'equip. Tot i jugar al trot, el Barça hau­ria pogut arri­bar amb avan­tatge a la mitja part. Va tenir oca­si­ons per acon­se­guir-ho. I segur que ho hau­ria fet si hagués jugat amb una marxa més.

Luis Enri­que va can­viar mig equip res­pecte al par­tit con­tra el Bayern. Bravo, Adri­ano, Bar­tra i tot el mig del camp: Masc­he­rano, Xavi i Rafinha. Can­viar el mig del camp en bloc és una cosa habi­tual en Luis Enri­que. La supe­ri­o­ri­tat de l'equip no es genera a la línia de mit­jos, per hip­nosi amb la pilota, com pas­sava en l'època Guar­di­ola, sinó a la davan­tera. Ara el mig del camp juga amb una raci­o­na­li­tat escru­po­losa. Es tracta d'ali­men­tar i acom­pa­nyar les tres bèsties de la davan­tera. Si, a més, la qua­li­tat indi­vi­dual i dife­ren­ci­ada dels mit­jos aporta valor afe­git, oli en un llum.

El pro­blema de la pri­mera part d'ahir va ser de ritme de joc. Els blau­grana no van fer res mala­ment: van moure bé la pilota, la van recu­pe­rar quan la per­dien i van tre­pit­jar l'àrea de la Real prou vega­des per mar­car algun gol. Però la Real va ser capaç de seguir aquell ritme. 0-0 a la mitja part, però sense pre­o­cu­pació.

N'hi hau­ria hagut si després de la represa la situ­ació s'hagués allar­gat. El Barça ho va evi­tar. No hi va haver un canvi gaire apa­rent, perquè el que pas­sava era exac­ta­ment el mateix. Però el Barça ho va fer amb una mica més d'inten­si­tat, una mica més de pressió, sense dei­xar aga­far aire a la Real, i una mica més de per­cussió. Cinc minuts amb aquest clima i el gol va arri­bar. Piqué s'havia afe­git a l'atac en una jugada a pilota atu­rada i s'hi va que­dar una estona més. Tot pas­sava al vol­tant de l'àrea visi­tant i es va que­dar com un davan­ter més. Va estar a punt de rema­tar un parell de cen­tra­des, però en la segona qui hi va arri­bar va ser Ney­mar. Gol. 1-0.

La feina estava feta. Ja només es trac­tava d'arri­bar al minut 90. Però el Barça va treure la marxa de més que havia posat i la durada dels minuts es va dupli­car. Allò es faria llarg. La Real, un equip avor­rit per defi­nició del seu entre­na­dor, no va tenir més remei que posar a prova la capa­ci­tat de con­ser­vació del Barça. No va ser res greu. Però valia més clau­su­rar-ho amb el segon gol. També va arri­bar. Tard, però a temps. Al Barça se li com­plei­xen tots els desit­jos. També la pun­xada del Madrid.