Lázsló Kubala resumia, en inoblidable frase, quin era el seu sentiment excels quan jugava al Barça: “M'agrada guanyar per veure l'endemà la cara dels catalans.” Dijous passat, l'estat d'ànim del barcelonisme i, per extensió, del país que majoritàriament representa de fa un segle, desbordava alegria. Havia viscut l'enèsim recital d'un futbolista irrepetible. Messi és l'essència del futbol resumida en una sola persona i gaudim la sort de veure'l amb la samarreta blaugrana. No ho dubteu, cap dels il·lustres, ni Pelé, Di Stéfano, Maradona o Cruyff, era capaç de decidir sol un matx quan i com volia, sense fixar-se en el potencial que li posessis al davant. Tampoc els semidéus del passat ho feien ni tan sovint ni amb tanta continuïtat com ho aconsegueix Messi, que ja fa anys que està còmodament instal·lat en la perfecció. Jorge Valdano, madridista per recorregut vital, té raó quan diu que el millor jugador de la història és Leo i el segon, Messi lesionat, com el patíem l'any passat. Entre somriures i certa sorpresa per la confirmació de quelcom tan grat com inesperat, ja que ningú apostava fa tres mesos per un Barça d'aquesta excel·lència, anem descomptant dates del calendari. Després de la Real, queden cinc cites per veure com acaba la festa. De moment, no s'entén cap opció més que l'optimisme ben argumentat de raons, allunyat de l'eufòria apassionada i aferrat a la raó pura. És més, arribem a l'extrem. Si en el destí queda determinat, per gaudi i patiment de milions, que la final somniada de Champions ha de ser l'enfrontament entre el Barça i el Madrid, amb tot l'arsenal i les seves càrregues simbòliques, millor que sigui ara, que arribi aquest juny perquè no hi ha altre favorit que els nostres colors i sabem que el derrotat rebrà una forta sotragada emocional. En el món del futbol, l'actual rei torna a ser el Barça després de curta absència per indefinició i mala gestió del talent. És l'equip de Messi, com no podia ser d'altra manera. Ell ho tapa tot, és un sol que enlluerna les zones de foscor o les lectures interessades, com les d'aquells que aprofiten l'avinentesa per carregar contra Guardiola, quan el sentit comú només pot desitjar bon vent i retorn a casa del mite com més aviat millor per ocupar el lloc que desitgi, comprovades les seves capacitats.

Després de passar una llarga temporada al bord del precipici, és moment de rumiar per fixar les bases del futur, ara que hem trobat el fil de continuïtat amb la millor vessant del passat gloriós. I la reflexió s'acaba aviat: l'esdevenidor passa per mantenir feliç Messi, per rodejar-lo de les condicions que facilitin el seu rendiment ple quan, sembla mentida, encara es mostra en ascens, camí del màxim que atorga la maduresa, l'experiència, aquest coneixement innat i alhora après del joc que encara el projecta més amunt. Ell és el futbol i l'únic futbolista capaç d'alterar les regles per imposar el seu criteri gràcies a una praxi genial. Podríem dedicar-nos a generar literatura amb Messi, però preferim el vernís d'eficàcia, l'aprofitament al màxim de tot el que aquest Picasso, aquest Miquel Àngel, aquest Leonardo de la pilota ens pugui encara oferir. Per simple egoisme, per addicció a l'alegria que ens fa sentir. El Barça és Messi i Messi és avui el Barça. A partir d'aquí, la resta.