Solucionarem el dèficit d’instal·lacions esportives? S’hi troben els tècnics municipals que han de gestionar trencaclosques amb les programacions horàries dels pavellons. S’hi barallen i s’enrabien els responsables de clubs que han d’encaixar els equips en els horaris insuficients en què els han concedit l’ús de la instal·lació. Es maregen les famílies que han de fer equilibris per coordinar l’agenda i no perdre’s en el laberint d’activitats que un dia es fan aquí i l’altre s’han de reprogramar allà. I ho paguen els i les esportistes, forçats massa sovint a entrenar-se en condicions precàries i sobretot en horaris indecents. És un mal que arrosseguem al país i que convé situar en primer pla.

L’envelliment per falta d’inversió és un dels grans problemes de les instal·lacions. L’altre, derivat de la mateixa causa, és la saturació. No és només que un pavelló presenti deficiències per falta de manteniment o perquè han passat anys sense renovar-lo, que també, sinó que hi ha activitat per sobre de les seves possibilitats. I els maldecaps són compartits. A tot arreu. Te n’adones quan vius de prop les dificultats per poder-te entrenar en un poble petit amb diversitat d’esports i escassetat d’espais, però també quan t’ho expliquen de ciutats grans. Només per posar-ne un exemple, el Bàsquet Girona –amb un planter en creixement de bracet amb l’Uni i amb equips que han de fer de nòmades en diversos pavellons– té en la concessió de Fontajau per part de l’Ajuntament una de les seves prioritats de futur, però és el primer conscient que hi ha altres clubs que utilitzen el pavelló que no poden quedar deixats de la mà de Déu. Un problema de mal resoldre a curt termini que, segur, trobaríem en nombrosos racons del país.

Detallava en una entrevista a aquest diari el primer conseller d’Esports de la Generalitat, Berni Álvarez, en quin punt està el pla de xoc per adequar la xarxa d’infraestructures esportives, una de les seves prioritats. Que tampoc és res que ens arribi de nou; la primavera del 2023, Pere Aragonès havia anunciat que el govern invertiria 200 milions en cinc anys per millorar equipaments esportius. En qualsevol cas, Berni Álvarez ens explicava que tenen consensuada amb les diputacions una fitxa que els primers mesos del 2025 ha d’estar en mans dels tècnics municipals per ajudar a fer una radiografia precisa de les instal·lacions per fixar les prioritats a l’hora de renovar instal·lacions. No arribaran a tot arreu. Tampoc es cobrirà tot amb els 15 milions d’euros que la Diputació de Barcelona acaba d’anunciar que destinarà a reformar equipaments esportius de les comarques barcelonines. Però es fa molt necessari l’impuls de les administracions perquè, sense equipaments òptims, limitem el creixement esportiu. I no ens podem permetre que l’abandonament de la pràctica esportiva, una de les preocupacions en l’adolescència, no sigui per la falta de voluntat, sinó pels obstacles que, entre els horaris, els desplaçaments i les condicions, ens facin tirar la tovallola.

Tampoc és qüestió ara de començar a construir a cegues, però sí d’identificar i cercar solucions. Potser ens en sortirem en alguns casos proposant ajuntar equips de municipis propers. En tenim exemples que han estat un èxit indiscutible que ha beneficiat el creixement quantitatiu i també qualitatiu. Potser en algun esport serà bo redistribuir categories. Potser amb alguna fórmula més imaginativa. I, per descomptat, amb inversions. La qüestió és posar-s’hi, pensar-hi, creure-hi. Ara que per fi el sector ha agafat rang de conselleria, que sigui a fi de bé i no només de cara a la galeria. Més recursos, més eines, més diners. Creiem-nos que l’esport és capital.