Arriba l'últim tram de la temporada, el moment més engrescador i el Barça ho pot guanyar tot. I és més, ara mateix sembla el principal candidat a guanyar els tres títols. Si les coses van com han d'anar, queden cinc partits (dos de Champions, dos de lliga i un de copa) dels quals el Barça podria, perfectament, sortir-ne vencedor i tornar a fer història.

L'eliminatòria contra el Bayern sembla coll avall, però ja sabem els tòpics: que no ens en podem refiar, que patirem, que mai se sap, que el Bayern és el Bayern i el Pep és un gran entrenador, que podem tenir una expulsió el primer quart d'hora, que ens poden tremolar les cames, que un mal arbitratge podria influir-hi, que si ens fan dos gols abans de la mitja part… És clar, pot passar qualsevol cosa, però després de la nit apoteòsica del Camp Nou, després d'aquells instants de màxima eufòria, després d'un 3 a 0, no és gaire imaginable una ensopegada que ens aparti de la final de Berlín. Cal confiar que serem a la final i el dubte de molts barcelonistes és si preferim la Juventus o el Real Madrid com a rival, i tots els arguments m'agraden: a) contra la Juve és millor, perquè teòricament és més fàcil i sobretot perquè el Real Madrid ja estaria eliminat, i b) millor la final contra els blancs, perquè si un dia hem de fer aquest partit no apte per a cardíacs, fem-lo ara que sembla que els podem guanyar, fem-lo ara que guanyar una Champions contra al Madrid comptaria per cinc, i seria un homenatge magnífic a tots els culers que van viure tantes penúries, i seria també un nou èxit per aquesta generació que no tenim por.

Queden dos partits per acabar la lliga. Després de Munic, vindrà el matx contra l'Atlético que, a priori, no serà gens fàcil, perquè s'hi juguen molt. Però, amb aquest Barça, sembla més probable que ens enduguem el títol el cap de setmana vinent. Si no, a casa contra el Deportivo seria molt il·lògic un daltabaix que ens apartés d'aixecar el campionat de la regularitat. Per tant, tenim tot el dret de ser optimistes.

La final de copa queda lluny mentalment, perquè és el títol secundari i perquè som els favorits per guanyar-la en una altra nit que serà vibrant. Per tot plegat, el triplet és viable. I el més gruixut és que fa uns mesos semblava que no ens menjaríem res, que després del partit d'Anoeta la temporada se'ns escapava de les mans, que no hi havia res a fer. Aquesta és la gràcia del futbol i no només del futbol, i és que tot és possible i només cal trobar la manera de fer-ho. Veritablement, quan tens Messi i una plantilla extraordinària, tot és encara més possible, tot pot fer aquell tomb imprevist i allò que semblava ensorrat, uns partits més tard, és més que factible. D'altra banda, ara que ho tenim tot tan a prop, no ens podem relaxar, perquè podria fer un altre gir inesperat que s'endugués allò que tenim a prop. S'atansen dies de glòria, de pell de gallina i de records per sempre. Seguim. Seguim endavant que això fa bona cara i podem tornar a fer de l'esperança una realitat emocionant.