El triplet del Barça encara és lluny. El relat que el situa a tres porcions de noranta minuts s'ajusta a la lliga (Déu vulgui que no arribi via vaga, si no volem estar explicant fins a l'infinit que el Barça va ser just campió d'aquella lliga mai acabada), però en el cas de la copa i la Champions amaga que, si la cosa va de comptar el temps que falta perquè et donin el trofeu, el rival és a la mateixa distància de recollir-lo que tu. Peus a terra, doncs, ni que sigui per donar al triplet tot el mèrit que comporta. Un exercici, el d'atribuir mèrits, en el que no tot seria proclamar que “entre tots ho hem fet tot”, lema vàlid per a la lírica del vestidor, on Douglas i Vermaelen seran tan campions com Messi, però no per fer-nos creure que els autèntics artífexs del triomf es troben a la llotja i els despatxos. Per molt que Bartomeu vengui que avançar les eleccions ha estat el marc de tranquil·litat que ha propiciat l'èxit, el barcelonisme ha de superar la prova de maduresa que significarà la pròxima cita amb les urnes, on caldrà saber separar l'èxit esportiu (i només del primer equip, ja no d'un model que s'ha anat desvirtuant) de la sospitosa gestió global del club. Hi ha qui diu que serà impossible discernir una cosa de l'altra, i que un triplet seria sinònim de passeig electoral de l'actual president il·legítim. Permetin-me ser una mica més optimista. Vagin caient títols un darrere l'altre, i que cada un sigui una nova prova empírica que els temps en què alçar trofeus eren la millor metàfora de la bona gestió del club s'han acabat. Ara a un president ja no li val sortir a la foto d'uns triomfs esportius que no són seus per intentar tapar misèries institucionals que sí que duen la seva signatura. Res millor que un triplet per evidenciar que guanyar-ho tot i haver abocat el club a un pedregar són realitats compatibles que només poden tenir una resposta madura per part dels socis: canviar la part que no funciona dissociant-la de la que sí que ho fa.