Els més escèptics de l'entorn s'encon­gien de braços i arron­sa­ven el cap en conèixer que Ser­gio González aga­fava les reg­nes de la ban­queta de l'Espa­nyol. El curt currículum del ribe­renc era el prin­ci­pal han­di­cap per posar en dubte els seus pro­ce­di­ments més enllà del seu joc ras a la sala de premsa. El noi de l'Hos­pi­ta­let era com­pa­rat fins a l'exte­nu­ació amb el fia­ble i veterà Javier Aguirre. Un tècnic als antípodes de Ser­gio. El mexicà estava de tor­nada de tot, veia el seu pas per l'Espa­nyol com una nota més en el seu full de ser­veis, i el seu aire de supèrbia li va jugar males pas­sa­des. Aguirre, com a gat vell de les ban­que­tes, tenia molt clar el mínim que havia de fer per sobre­viure. No volia explo­rar més enllà dels seus límits per amar­rar la per­manència. Una sal­vació matemàtica, per cert, que l'any pas­sat es va acon­se­guir en la penúltima jor­nada de lliga. Les com­pa­ra­ci­ons de Ser­gio amb Aguirre eren cons­tants en l'ima­gi­nari col·lec­tiu blanc-i-blau. Ara, vist amb pers­pec­tiva, el gran pecat de Ser­gio va ser voler agra­dar estètica­ment amb la seva pro­posta des de la pri­mera jor­nada de lliga. Fer un joc vistós per tor­nar a omplir el Power8 i, el més impor­tant, que la gent se sentís orgu­llosa del seu equip. El ribe­renc va fer el famós “pas enrere” i va anar aco­blant peces. Pel camí, una fantàstica copa, en què el seu equip va que­dar a les por­tes de la final. Un tor­neig que va recu­pe­rar l'orgull de per­ti­nença a uns colors com no es veia des de la final de Glas­gow, del 2007. Però més enllà d'això, Ser­gio ha acon­se­guit fer evo­lu­ci­o­nar el seu equip al llarg de la tem­po­rada fins arri­bar al tram final de lliga en el seu clímax de com­petència i fia­bi­li­tat. Aquest és el seu gran valor com a tècnic. Ha anat explo­rant i superant els seus límits i la recom­pensa és que té a l'horitzó la pos­si­bi­li­tat de jugar a Europa. Per ser la seva pri­mera tem­po­rada a l'elit, Ser­gio està espre­ment fins a l'última gota aquest màster full time que li va brin­dar a l'estiu Òscar Perar­nau.