Els més escèptics de l'entorn s'encongien de braços i arronsaven el cap en conèixer que Sergio González agafava les regnes de la banqueta de l'Espanyol. El curt currículum del riberenc era el principal handicap per posar en dubte els seus procediments més enllà del seu joc ras a la sala de premsa. El noi de l'Hospitalet era comparat fins a l'extenuació amb el fiable i veterà Javier Aguirre. Un tècnic als antípodes de Sergio. El mexicà estava de tornada de tot, veia el seu pas per l'Espanyol com una nota més en el seu full de serveis, i el seu aire de supèrbia li va jugar males passades. Aguirre, com a gat vell de les banquetes, tenia molt clar el mínim que havia de fer per sobreviure. No volia explorar més enllà dels seus límits per amarrar la permanència. Una salvació matemàtica, per cert, que l'any passat es va aconseguir en la penúltima jornada de lliga. Les comparacions de Sergio amb Aguirre eren constants en l'imaginari col·lectiu blanc-i-blau. Ara, vist amb perspectiva, el gran pecat de Sergio va ser voler agradar estèticament amb la seva proposta des de la primera jornada de lliga. Fer un joc vistós per tornar a omplir el Power8 i, el més important, que la gent se sentís orgullosa del seu equip. El riberenc va fer el famós “pas enrere” i va anar acoblant peces. Pel camí, una fantàstica copa, en què el seu equip va quedar a les portes de la final. Un torneig que va recuperar l'orgull de pertinença a uns colors com no es veia des de la final de Glasgow, del 2007. Però més enllà d'això, Sergio ha aconseguit fer evolucionar el seu equip al llarg de la temporada fins arribar al tram final de lliga en el seu clímax de competència i fiabilitat. Aquest és el seu gran valor com a tècnic. Ha anat explorant i superant els seus límits i la recompensa és que té a l'horitzó la possibilitat de jugar a Europa. Per ser la seva primera temporada a l'elit, Sergio està esprement fins a l'última gota aquest màster full time que li va brindar a l'estiu Òscar Perarnau.