Encara que estigui per Canes, el tema preferent de les meves converses durant els dos primers dies a la ciutat va ser el futbol i, concretament, les semifinals de la Champions. Sí, hi ha moltíssims crítics de cinema que som aficionats al futbol. Afortunadament, el primer partit de tornada es va disputar la nit abans de l'obertura del festival i el segon el dia en què tot just es posava en marxa, de manera que, un cop tranquils, ens hem pogut dedicar plenament a la feina: veure cinema. La lliga l'hem deixat una mica de banda.

El cas és que, entre barcelonistes, les converses del primer dia giraven entorn d'una pregunta hipotètica. Donant per fet que el Barça passaria l'eliminatòria, cosa que alguns vam arribar a dubtar una mica durant els minuts posteriors al primer gol del Bayern de Munic i fins que Neymar no va marcar per posar en evidència la nostra increïble poca fe, la pregunta era: prefereixes el Madrid o el Juventus en la final? En principi, no vaig dubtar: el Juventus. No perquè em sembli que hagi de ser més fàcil guanyar-lo, perquè, com pressentia, s'ha mostrat en la semifinal com un equip molt rocós i, definitivament, com un os difícil de rosegar que se li ha entravessat al Madrid. A part del desig que sempre perdi, també sempre és la por de perdre contra el Madrid. Un crític argentí, aficionat al Barça des de la seva estima incondicional a Messi, em va dir que seria més humiliant perdre contra el Juventus, perquè, de fet, el Madrid és un equip més potent i es justificaria més la derrota. Li vaig contestar que ell viu a l'Argentina i que, tot i que pot saber-ne alguna cosa, no es fa el càrrec del que representaria perdre contra el Madrid i que guanyés la undécima: ens ho refregarien fins a desitjar no disputar mai més la Champions.

Tanmateix, he de reconèixer que un barcelonista d'origen madrileny em va convèncer que seria més emocionant (no va dir millor) jugar-la contra el Real Madrid. Per què? Per una evidència: en el cas de perdre, la tristesa seria més gran, però, en el cas de guanyar, l'alegria també ho seria. L'argument em va semblar irrevocable a la mitja part del partit entre el Bayern i el Barcelona: el risc de l'aposta dóna més valor al fet de guanyar-la. Després d'una pel·lícula de l'italià Matteo Garrone que no s'acabava mai, vaig anar amb aquest esperit a veure la segona part del partit entre el Madrid i el Juventus. Sabia que el Madrid guanyava per 1 a 0 amb un gol que Cristiano havia marcat de penal. El cas és que, un cop vaig arribar el bar, només desitjava que empatés el Juventus. És així: em resulta impossible veure un partit del Madrid sense desitjar que perdi o que empati per perdre. Un sentiment que vaig compartir amb una colla que ens vam reunir a la part baixa d'un bar: uns crítics argentins, uns de catalans i un de gallec mig asturià, que era el que més cridava de tots. Dedicat a tu, amic Losa.