No se segueix amb prou interès la segona A de futbol. Tot s'ho menja la primera. Crec que aquesta és l'errada bàsica del futbol estatal: no fixar quotes de jugadors en funció d'uns paràmetres d'edat i també d'altres que enfortissin el propi planter. Això és el que fan alguns països amb la lliga dels reserves. Per al futbol català de segona A seria una idea que ajudaria molt a tenir més seguidors i el faria molt més atractiu i competitiu pel fet que hi hauria una nodrida representació de jugadors propis. Tots volem que el Girona, el Llagostera, el Sabadell o el Barça B sumin resultats i bon joc, però quan hom veu que molts dels jugadors són uns rodamons et cau el cel al damunt. Avui són aquí, demà allà i demà passat vés a saber on serà el futbolista. I això impossibilita un mínim d'empatia.

Els equips bascos de segona A viuen més del planter, com el que fa el Barça B els últims anys, però és poc notori en els altres equips. Tenim uns planters excel·lents al Barça i l'Espanyol, i en equips juvenils el que fa la Damm és per treure's el barret. No seria, doncs, gaire difícil apostar per jugadors del país per enfortir la identificació entre els equips i els seguidors.

En el camí cap a la llibertat nacional com a país independent, malgrat l'actitud no democràtica de PP i PSOE, i la neofranquista de Ciutadans, ens haurem de plantejar com articulem el futbol a escala nacional. Per als equips de primera no hi ha cap problema: negociarem on, quan i com voldrem jugar. Però hem de pensar bé com estructurar un gros d'equips de segona per omplir camps i fer un futbol atractiu. Als actuals equips caldria afegir-n'hi d'altres, a priori a partir de la potencialitat de les ciutats: l'Hospitalet de Llobregat, Badalona, Terrassa, Lleida, Nàstic, Reus, Figueres i altres històrics com l'Europa, el Sant Andreu, etc. Un gros d'uns 16-18 equips que donarien vida, color i il·lusió a una categoria que ara és mig clandestina.