Aquesta lliga l'ha guanyada un senyor equip. I ho ha fet com ho fan els grans de veritat: a la primera oportunitat, a casa d'un rival molt complicat (i amb Undiano, Blanco Malo, Mallenco fent calamitats amb un xiulet a la boca), i sense danys col·laterals (sortir del Calderón sans i estalvis era fonamental). Som campions!

Aquest Barça és una màquina de competir molt ben compactada, amb una davantera de somni que destrossa rivals, amb una defensa molt eficaç i amb un mig del camp que activa tot el sistema (pressiona i crea) i amb molt més protagonisme del que se li reconeix. Les estadístiques són d'escàndol i les sensacions, també. Conservant el segell propi, el campió de la nostra 23a lliga ha sabut mirar endavant i enriquir-se amb recursos abans inexplorats. I amb el millor jugador de tots els temps liderant el projecte. Brutal.

El món ho reconeix i avui ens torna a admirar i a témer. Però aquesta lliga és un punt i seguit. Ara ens tocarà demostrar que estem preparats per besar la glòria eterna. L'oportunitat és única i ens la jugarem a Berlín en el partit dels partits, la final de Champions, el torneig més important del món. Ens hi trobarem un rival amb l'autoestima alta i el ganivet a la boca. És la gran final entre dues entitats mítiques i centenàries. La que havia de ser.

Dit tot això, però, em congratula observar que no pocs barcelonistes haurien preferit que ens enfrontéssim amb el Madrid. Vull creure que són gent valenta i sense complexos, cosa que no abunda gaire entre una massa social, la nostra, amb problemes d'autoestima històrics i no resolts. I, francament, penso que amb la derrota contra la Juve, el club fundat pels germans Padrós s'ha lliurat de rebre la humiliació en tota la regla que hauria fet justícia i posat les coses al seu lloc.

De tota manera, aquest sentiment coratjós i noble contradiu el dogma. I en clau Barça, servidor és home de fe. Els nostres tres primers manaments són molt clars: primer el Barça, després el Barça i sempre el Barça. Però el quart, el que fa referència al dubte existencial que ens ocupa, tampoc dóna opció: ha de ser la nostra voluntat que el Real Madrid perdi sempre. Això és sagrat i no es discuteix.

I és que, a més, és tan estimulant, agradable i divertit, ara, comprovar tranquil·lament com el projecte florentinesc cau a trossos i amenaça desballestament. Plataforma Castor Futbol Club... Que Gerard Piqué diu que no es vol retirar sense jugar una final amb els blancs? Amb tots els respectes per a qui torna a estar entre els millors centrals del món: que mati el cuc jugant-la amb la Play.