Competitivitat, contactes, Olympiacòs
ha basat
el seu èxit
en el joc que hi ha més enllà de la falta, amb la permissivitat arbitral i l'aplaudiment general
Finalment va saltar la sorpresa i el principal favorit va alçar el títol. Així està el tema en l'Eurolliga, igual com és dogma que quan l'Olympiacòs juga, sempre guanya. Amb quin tipus de bàsquet va haver de tractar el Madrid per proclamar-se campió?
L'Olympiacòs sempre guanya perquè des del títol del 2012, no pronosticat des de cap dels punts cardinals, sap arribar al play-off i a les fases finals sense ser considerat favorit. Aquesta és una gran virtut seva, però en té més. Els grecs enamoren perquè són un equip amb els rols perfectament definits, amb un pla de joc propi i a voltes indestructible. I juguen sense mirar el marcador ni el rival, integristes com són de l'esforç i l'abnegació –qualitats tan sobrevalorades en el nostre temps com ideals per al bon funcionament d'aquest incomprensible món que ens hem muntat. I és clar, l'Olympiacòs és també el primer equip del Pireu i el segon de la resta dels mortals perquè té Spanoulis. Té Spanoulis i un tarannà que fidelitza indiscriminadament perquè la pilota descansa en l'atracció que sentim per la derrota del favorit. Naturalment imperfectes, febles i anònims, els humans anhelem que el més alt i el més guapo perdi perquè la seva caiguda és la porta de les nostres il·lusions.
L'Olympiacòs juga una sèrie contra el Barça i una semifinal contra el CSKA. I comença perdent. I perd durant molts minuts, però no defalleix, remunta i acaba guanyant. Competeix i no es rendeix, però, a quin preu?
La seva raó de ser és la defensa, una defensa dura, molt dura, amb contactes constants que allunyen el rival de l'anella. Que el desestructuren i que desfiguren el joc. Amb pivots petits i amb alers grans, de bíceps herculis, que fan que els canvis defensius siguin la norma i no un recurs. Fent un ús indecent de les mans, amb els pivots amortint el primer pas del jugador petit que els intenta superar –anul·lant l'avantatge del rival–, i amb els petits mossegant en els tres quarts i en l'anticipació quan defensen els pivots rivals sota l'anella –anul·lant les pròpies inferioritats–. Sistemàticament, competeixen fent deu faltes en cada defensa sense que els en xiulin cap. Amb els cinc jugadors picant amb igual energia i fent que els àrbitres no tinguin per on agafar-los perquè no hi ha diferència entre el picar d'un i el picar de l'altre –i sense diferència no hi ha patró i sense patró no hi ha criteri.
En una època en què el discurs de protegir la creació s'està concretant a la pista, és un negoci potencialment devastador que l'Olympiacòs enamori portant els partits al contacte sense mesura, a la destrucció. Una cosa és deixar jugar i una altra és no xiular. Una cosa és el contacte per dificultar l'acció i una altra és la impunitat del contacte que impedeix a l'atacant buscar una bona posició de tir –que és, recordem-ho, l'objectiu d'aquest esport–, una impunitat en què malauradament els grecs han acampat la seva competitivitat. Amb la permissivitat arbitral i l'aplaudiment general.
(Obrim i tanquem parèntesi: saben a quin equip de la final a quatre li van xiular menys faltes? Exacte, a ells. Els mags del contacte.)