Devien ser les 7 del matí perquè ja feia una mica que m'havia llevat i encara estava en el primer terç de l'esmorzar previ a una sortida de cinc hores. “Normalment em desperta el cant del gall del veí, però avui l'han guanyat els del control antidopatge sorpresa, 6:05 l'hora del gall. S'acosten les grans curses”, escrivia a les xarxes socials Josep Antoni Hermida, diumenge passat, en un text que anava acompanyat d'una fotografia amb dos fanals diferents encesos. Sí, el quatre cops olímpic i camí de la seva cinquena cita debuta demà en la primera copa del món, a la República Txeca.

Dotze hores després començava la penúltima jornada del campionat de lliga de la primera divisió. Sí, la que va estar amenaçada de vaga fins 48 hores abans per uns motius que tampoc hem acabat d'entendre i que el mateix ciclista de Puigcerdà –compte, que si el control sorpresa fos a casa seva la dieta de quilometratge, allotjament... permetria a un mínim de dues persones passar un cap de setmana al Pirineu– havia posat en dubte quan se'n va fer l'anunci, en aquella posada en escena que algú va equiparar a la d'Herri Batasuna. Més que per la força dels motius, per tot el rebombori i la importància que se li donava.

Resulta, i ho vaig veure al llarg de la setmana en un retall –d'un diari editat a Barcelona però escrit en castellà que es va fer viral a les xarxes– d'una peça de 24 línies a dues columnes. Després del partit del Vicente Calderón no es va poder procedir al control antidopatge a causa del caos i l'eufòria que van provocar les celebracions pel títol. Era tal la magnitud, que la federació espanyola va decidir no fer els dos controls programats –juguin 11 o 14, se'n fan dos–. I afegia, el redactor, que els jugadors “no estaban por la labor” i, afegint encara més força a aquest argument, acabava congratulant-se que els responsables tinguessin sentit comú.

Les reflexions les deixo per al lector, avui.