Fa exactament vint anys vaig fer una pregunta a l'Albert Benaiges, exentrenador i també coordinador del futbol de base del Barcelona. “Em pots dir els cracs que vénen?” Com si fos ahir, el recordo reaccionar amb una velocitat estranya davant d'una pregunta com aquella. “Mira, hi ha quatre o cinc jugadors que tenen moltes possibilitats i un que és impossible que no sigui futbolista del Barcelona.” “Carai! I tan segur, n'estàs? Tu, que ets home de futbol de base i que has vist tantes coses estranyes, com és que ho tens tan clar? I ho puc publicar?” “No hi ha dubtes. És molt bo i té el cap on toca. Ja ho pots comunicar a la tele o on vulguis”, em va dir. I un servidor, prudent, protector del meu exentrenador, espantat per la possibilitat de fer-lo quedar malament perquè aquell nen, en última instància, no toqués el cel, em vaig guardar la informació i l'anècdota... fins avui.

Vint anys després, Xavi Hernández ha dit adéu al Barça. Gairebé 25 anys al club i 17 al primer equip. Sobre els partits i els títols, en fi, ja està tot dit. No insistirem. No cal. L'Albert tenia raó. El cap, privilegiat. El cervell, únic. El que ha tingut per saber estar sempre a lloc fora del futbol i per entendre millor que ningú el que passava en un terreny de joc. No és alt com Pogba, ni fort com Touré Yaya, ni dinàmic com Arturo Vidal, ni tot terreny com Gerrard, ni estirat com Kroos... Ni Pilota d'Or com altres migcampistes o mitges puntes que sí que ho han estat, com Luisito Suárez, Masopust, Rivera, Tigana, Matthaus, Sammer, Zidane, Nedvev, Sivori i Platini. Però sense una cosa ni l'altre, Xavi és, ja, una llegenda. Perquè ha guanyat més que ningú. Perquè juga, com a mínim, com el millor d'aquesta llista. Perquè ha estat un exemple com a esportista. Perquè tots els seus companys el volen al seu costat per guanyar títols. Perquè el més gran, Messi, sap que no seria Messi sense ell. I l'adora. I notarà la seva absència.

Si hagués nascut pilota hauria volgut rodejar-me de futbolistes com ell. Hauria pagat per ser la pilota oficial de cada entrenament blaugrana i, especialment, la de Xavi. Saps que no rebràs ni un punxot amb la puntera per ser enviada com més lluny millor. Saps que acabaràs la teva carrera esportiva sense cap bony. Saps que tindràs una vida plena de carícies. La pilota de Xavi. Una meravella.

Se'n va per tornar. Marxa per aprendre i per continuar l'obra que va engegar Cruyff, que va seguir Rijkaard, que va sublimar Guardiola i que ara té entre mans Luis Enrique. Un baula més d'aquesta cadena que ha convertit el Barcelona en el millor club del segle XXI. Sobre el futbol que té al cap, no cal debatre'n; sense ell ls coses haurien anat diferent. Sobre les seves capacitats, em fa l'efecte, tampoc. Sobre els seus èxits a la banqueta, això sí, haurem d'esperar. Com a jugador, 23 títols (o potser 24, o 25). Val la pena esperar-lo com a tècnic? Li tornaré a preguntar a l'Albert Benaiges...