Fa exac­ta­ment vint anys vaig fer una pre­gunta a l'Albert Benai­ges, exen­tre­na­dor i també coor­di­na­dor del fut­bol de base del Bar­ce­lona. “Em pots dir els cracs que vénen?” Com si fos ahir, el recordo reac­ci­o­nar amb una velo­ci­tat estra­nya davant d'una pre­gunta com aque­lla. “Mira, hi ha qua­tre o cinc juga­dors que tenen mol­tes pos­si­bi­li­tats i un que és impos­si­ble que no sigui fut­bo­lista del Bar­ce­lona.” “Carai! I tan segur, n'estàs? Tu, que ets home de fut­bol de base i que has vist tan­tes coses estra­nyes, com és que ho tens tan clar? I ho puc publi­car?” “No hi ha dub­tes. És molt bo i té el cap on toca. Ja ho pots comu­ni­car a la tele o on vul­guis”, em va dir. I un ser­vi­dor, pru­dent, pro­tec­tor del meu exen­tre­na­dor, espan­tat per la pos­si­bi­li­tat de fer-lo que­dar mala­ment perquè aquell nen, en última instància, no toqués el cel, em vaig guar­dar la infor­mació i l'anècdota... fins avui.

Vint anys després, Xavi Hernández ha dit adéu al Barça. Gai­rebé 25 anys al club i 17 al pri­mer equip. Sobre els par­tits i els títols, en fi, ja està tot dit. No insis­ti­rem. No cal. L'Albert tenia raó. El cap, pri­vi­le­giat. El cer­vell, únic. El que ha tin­gut per saber estar sem­pre a lloc fora del fut­bol i per enten­dre millor que ningú el que pas­sava en un ter­reny de joc. No és alt com Pogba, ni fort com Touré Yaya, ni dinàmic com Arturo Vidal, ni tot ter­reny com Ger­rard, ni esti­rat com Kroos... Ni Pilota d'Or com altres mig­cam­pis­tes o mit­ges pun­tes que sí que ho han estat, com Lui­sito Suárez, Maso­pust, Rivera, Tigana, Matt­haus, Sam­mer, Zidane, Ned­vev, Sivori i Pla­tini. Però sense una cosa ni l'altre, Xavi és, ja, una lle­genda. Perquè ha gua­nyat més que ningú. Perquè juga, com a mínim, com el millor d'aquesta llista. Perquè ha estat un exem­ple com a espor­tista. Perquè tots els seus com­panys el volen al seu cos­tat per gua­nyar títols. Perquè el més gran, Messi, sap que no seria Messi sense ell. I l'adora. I notarà la seva absència.

Si hagués nas­cut pilota hau­ria vol­gut rode­jar-me de fut­bo­lis­tes com ell. Hau­ria pagat per ser la pilota ofi­cial de cada entre­na­ment blau­grana i, espe­ci­al­ment, la de Xavi. Saps que no rebràs ni un pun­xot amb la pun­tera per ser envi­ada com més lluny millor. Saps que aca­baràs la teva car­rera espor­tiva sense cap bony. Saps que tindràs una vida plena de carícies. La pilota de Xavi. Una mera­ve­lla.

Se'n va per tor­nar. Marxa per apren­dre i per con­ti­nuar l'obra que va enge­gar Cruyff, que va seguir Rijka­ard, que va subli­mar Guar­di­ola i que ara té entre mans Luis Enri­que. Un baula més d'aquesta cadena que ha con­ver­tit el Bar­ce­lona en el millor club del segle XXI. Sobre el fut­bol que té al cap, no cal deba­tre'n; sense ell ls coses hau­rien anat dife­rent. Sobre les seves capa­ci­tats, em fa l'efecte, tam­poc. Sobre els seus èxits a la ban­queta, això sí, hau­rem d'espe­rar. Com a juga­dor, 23 títols (o pot­ser 24, o 25). Val la pena espe­rar-lo com a tècnic? Li tor­naré a pre­gun­tar a l'Albert Benai­ges...