Orgull i autocrítica
ha estat qüestionat i amenaçat
Xavi viu el comiat somiat per qualsevol futbolista. Se'n va deixant enrere disset anys de servei al primer equip del Barça, havent contribuït a construir l'etapa més gloriosa de la centenària història del club. Se'n va aixecant copes i recollint l'estima i el reconeixement de l'afició culer. S'emporta la satisfacció de 23 títols conquerits que poden ser 24 o 25 si hi suma la copa i la Champions. El seu últim partit serà la final de Berlín, el partit que tots els futbolistes del món volen jugar. Se'n va sabent que el club li guarda un projecte de futur. I se'n va convertit en alguna cosa més que un futbolista, una llegenda del barcelonisme, l'emblema d'una època daurada i un estendard de l'ADN Barça, com a jugador de la Masia i exponent genuí de l'estil de joc marca de la casa. El culer ha d'estar orgullós de Xavi, per tot això i també perquè, al marge de les circumstàncies favorables, club i jugador han estat a l'altura del moment. Però també és un bon moment per fer autocrítica, perquè no tot és de color rosa. I no perquè molts altres ídols de l'afició hagin hagut de deixar el club sense glòria, sense estima o per la porta del darrere. Sinó perquè en algun punt d'aquests disset anys molts culers han estat injustos amb Xavi. Per exemple, quan el van acusar de salvar el cap de Van Gaal, amb un gol decisiu a Valladolid. O quan les servituds tàctiques de jugar com a 4 li tallaven les ales i el van convertir en un jugador incomprès, capaç de plantejar-se escoltar ofertes del llavors poderós futbol italià. O quan, després de demostrar gràcies a Rijkaard fins a quin punt podia ser determinant per al futbol de l'equip, alguns el van tornar a assenyalar com a peça prescindible per tancar l'era de l'autocomplaença. Ja sabem com va anar tot després... Campió de tot, clau de volta de l'equip, col·leccionador de podis de la Pilota d'Or, i un llarg etcètera. És per coses com aquesta que el Barça ha de tenir sempre un criteri tècnic amb pes suficient per combatre els tsunamis que amenacen la raó, vinguin de la llotja, de la banqueta, de la grada o de l'entorn