Un sorteig va agraciar ahir el PSC amb l'alcaldia dels Hostalets de Pierola (Anoia) després de l'empat a 439 vots amb ERC. L'atzar podria caldre també a Montcada i Reixac, si els vots arribats per correu des de l'estranger no decanten el regidor que balla entre Ciutadans i Iniciativa, igualats a 2.120 vots en la segona posició. Saber que en l'elecció de representants la sort pot ser decisiva remet a valorar positivament el dia que el futbol va decidir millorar el llançament de moneda com a resolució dels partits en què ha de sortir un guanyador tant sí com no. El sorteig encara s'empra per decidir situacions d'empat a tot en fases de grup, com va caldre fa quatre mesos entre Guinea Conakry i Mali en la copa d'Àfrica, però quan l'empat és fruit del cara a cara a la gespa, des dels anys setanta la resolució ja no depèn d'un factor aliè, sinó d'un de ben propi del futbol com els penals. Xutar per fer gol o intentar evitar-lo si ets porter és fer el mateix que has fet durant el partit, la pròrroga o els partits de desempat quan n'hi havia, i no pas jugar a cap loteria, com de les tandes alguns en diuen. Ja entenc el que volen dir, que per més que hi hagi factors tècnics, físics i mentals, són tantes les decisions que cal prendre en escàs temps que el joc dels penals és incontrolable, però té paradoxa dir-li loteria a allò inventat per posar fi a l'atzar. No és l'única expressió relacionada amb finals que caldria revisar. Hi ha també aquella que ens anuncia que “a un partit, pot passar de tot”. Evidentment. Tal com pot passar de tot en el partit de la catorzena jornada de lliga, que també és a un partit, perquè tots els partits ho són, d'únics i diferents. Què cal fer, doncs, per guanyar una final? El mateix que per guanyar qualsevol partit. Preparar-lo bé, executar-lo millor i no deixar ni abans ni durant el joc res a la sort. Que al revés del que sol dir-se, té en el futbol un paper més residual que en molts altres àmbits de la vida.