Tinc un amic canadenc que no acaba d'entendre la polèmica per la xiulada que demà serà audible i visible al Camp Nou en el preludi de la final de la copa del Rei quan soni l'himne espanyol. Vist des de la distància i fent gala de la lògica i la coherència més palmària em proposa que no el posin per megafonia. Si no hi ha himne, no hi ha xiulada. És una solució. Simplista si es vol, però, com a mínim, una proposta davant l'immobilisme adoptat perquè aquells que se senten ofesos o agredits. I aquest és el principal problema. Des del govern espanyol, el Consell Superior d'Esports i la federació no han fet cap esforç per intentar visualitzar un escenari diferent. Per ser actius i no reactius. O no els interessa o són incapaços de trobar una alternativa. I és més, semblen capficats a atiar encara més l'animadversió cap a l'himne espanyol. Prohibir la xiulada, amenaçar que se sancionaran els clubs i que hi haurà responsabilitats individuals només produeix un efecte multiplicador. Ara ja no només es xiularà l'himne. Es xiularà la prohibició de xiular-lo. Es xiularà l'amenaça de ser castigat si el xiules. El president del Partit Nacionalista Basc, Andoni Ortuzar, va proposar que sonin també per megafonia els himnes de Catalunya i el País Basc. Així que tothom xiuli o aplaudeixi el que vulgui. Al Camp Nou hi haurà estelades, ikurrins, xiulada, i crits de “campions, campions” guanyi qui guanyi. És la realitat d'un estat plurinacional que alguns volen que deixi de ser pluri i d'altres volen que sigui nacional català o basc. Els primers volen castigar sota el pes de la llei. Els segons, davant la disconformitat, xiulen. La desobediència pacífica i sorollosa és una opció activa. La prohibició i l'amenaça és sempre una negació reactiva. Sempre he estat més de produir un so controlant adequadament el flux d'aire a través dels llavis. O el que és el mateix, fer gala de la llibertat d'expressió. I si no, sempre tenen la solució de l'amic canadenc.