El poder del vot

Obli­deu-vos per un moment del tri­plet i de l'eufòria que gene­ren tri­omfs com el d'ahir, l'aug­ment d'auto­es­tima que acom­pa­nya les victòries. Recor­deu per una estona que l'autèntic pre­si­dent del Barça és Leo Messi, com va demos­trar amb el golàs con­tra l'Ath­le­tic. Almenys men­tre vul­gui i pugui man­te­nir aquest nivell de geni­a­li­tat. Pen­seu, com a culers i alhora com a ciu­ta­dans, en la força del vot, en l'exer­cici de la democràcia, en el poder que atorga el desig de can­viar i rege­ne­rar per con­ver­tir la gestió en quel­com més cohe­rent amb els prin­ci­pis, com­por­ta­ments i senyes d'iden­ti­tat als que aspi­rem la gran majo­ria, la gent que es té per honesta i decent. No cal ja ni remun­tar-nos a la llarga llista de dis­ba­rats vis­cuts en els últims cinc anys, n'hi ha prou amb exem­ples dels dar­rers dies. El cas FIFA, que pot esquit­xar gent molt pro­pera, els lles­tos que han entès el fut­bol com la manera més fàcil i ràpida d'enri­quir-se. El cas Ney­mar, que encara cal­deja amb la denúncia del San­tos i que va ser un nyap enorme. L'amnis­tia fallida de Blat­ter, espe­rança amb la qual ens dis­tre­ien a còpia d'esmen­tar reforços impos­si­bles. Les mul­ti­na­ci­o­nals que col·loquen samar­re­tes antitètiques a les tra­di­ci­ons, a la imatge con­ven­ci­o­nal del club només pel mer­cat. Tin­gueu-ho pre­sent tot ple­gat men­tre el pre­si­dent acci­den­tal con­ti­nua en frenètica cam­pa­nya elec­to­ral, pre­sen­tant-nos esta­dis que faran els amics i obres faraòniques que vés a saber com paga­ran, lle­vat que pre­ten­guin ven­dre l'ànima a ene­mics. 42 anys sota dic­ta­du­res ha vis­cut el Barça, i ara en por­tem una al pit, con­tes­tada per qual­se­vol que mos­tri un mínim sen­tit democràtic. Si ens hi fixem, tot marxa en una sola direcció.

Hi ha equip i hi ha talent, però se'ns havia obli­dat entre els ets i uts per les pèssi­mes deci­si­ons dels màxims res­pon­sa­bles, incapaços de tro­bar qui els dirigís mínima­ment bé. Per pri­mera vegada en la història, l'enti­tat cen­tenària es pot per­me­tre el luxe de dis­so­ciar radi­cal­ment l'equip de fut­bol dels que seuen a la llotja. Fins ara, si la pilota no entrava, avis, pares i ger­mans grans s'empre­nya­ven i rebia el cap de colla. Fora, canvi, a veure si el pro­per l'encerta. Ara no cal. Mal­grat les carències dels dos últims pre­si­dents, podem retro­bar el camí dels èxits sim­ple­ment perquè no s'han pogut car­re­gar l'obra ante­rior. Han actuat tan moguts per la rancúnia que ha anat d'un pèl que no s'hagi enge­gat tot l'invent a rodar, just quan millor època vivíem, quan després de 65 anys de pro­ves, expe­ri­ments d'èxit i altres de fallits, el FC Bar­ce­lona havia tro­bat per fi la fórmula màgica que millor li esqueia, que més feliç el fa. No cal asse­gu­rar el tri­plet, no ve d'una copa o d'un títol més. El que real­ment importa és que això va d'elec­ci­ons, d'encer­tar aquest cop i no fallar amb gent que ens ha defrau­dat en els més vari­ats esce­na­ris, fins i tot en impu­ta­ci­ons als jut­jats o pas­sant per dig­nes repre­sen­tants del país quan són incapaços de mos­trar coherència amb el que exi­geix el club simbòlic dels cata­lans. Tran­quils, hi ha talent a la gespa. On no n'hi ha és més amunt, i és allà on convé el relleu. Ningú no és per­fecte, d'acord. Però després de com­pro­var la imper­fecció supina d'aquesta gent que va a la seva, més val can­viar de pre­si­dent i junta direc­tiva. O rebrem de valent. És ben evi­dent.