Oblideu-vos per un moment del triplet i de l'eufòria que generen triomfs com el d'ahir, l'augment d'autoestima que acompanya les victòries. Recordeu per una estona que l'autèntic president del Barça és Leo Messi, com va demostrar amb el golàs contra l'Athletic. Almenys mentre vulgui i pugui mantenir aquest nivell de genialitat. Penseu, com a culers i alhora com a ciutadans, en la força del vot, en l'exercici de la democràcia, en el poder que atorga el desig de canviar i regenerar per convertir la gestió en quelcom més coherent amb els principis, comportaments i senyes d'identitat als que aspirem la gran majoria, la gent que es té per honesta i decent. No cal ja ni remuntar-nos a la llarga llista de disbarats viscuts en els últims cinc anys, n'hi ha prou amb exemples dels darrers dies. El cas FIFA, que pot esquitxar gent molt propera, els llestos que han entès el futbol com la manera més fàcil i ràpida d'enriquir-se. El cas Neymar, que encara caldeja amb la denúncia del Santos i que va ser un nyap enorme. L'amnistia fallida de Blatter, esperança amb la qual ens distreien a còpia d'esmentar reforços impossibles. Les multinacionals que col·loquen samarretes antitètiques a les tradicions, a la imatge convencional del club només pel mercat. Tingueu-ho present tot plegat mentre el president accidental continua en frenètica campanya electoral, presentant-nos estadis que faran els amics i obres faraòniques que vés a saber com pagaran, llevat que pretenguin vendre l'ànima a enemics. 42 anys sota dictadures ha viscut el Barça, i ara en portem una al pit, contestada per qualsevol que mostri un mínim sentit democràtic. Si ens hi fixem, tot marxa en una sola direcció.

Hi ha equip i hi ha talent, però se'ns havia oblidat entre els ets i uts per les pèssimes decisions dels màxims responsables, incapaços de trobar qui els dirigís mínimament bé. Per primera vegada en la història, l'entitat centenària es pot permetre el luxe de dissociar radicalment l'equip de futbol dels que seuen a la llotja. Fins ara, si la pilota no entrava, avis, pares i germans grans s'emprenyaven i rebia el cap de colla. Fora, canvi, a veure si el proper l'encerta. Ara no cal. Malgrat les carències dels dos últims presidents, podem retrobar el camí dels èxits simplement perquè no s'han pogut carregar l'obra anterior. Han actuat tan moguts per la rancúnia que ha anat d'un pèl que no s'hagi engegat tot l'invent a rodar, just quan millor època vivíem, quan després de 65 anys de proves, experiments d'èxit i altres de fallits, el FC Barcelona havia trobat per fi la fórmula màgica que millor li esqueia, que més feliç el fa. No cal assegurar el triplet, no ve d'una copa o d'un títol més. El que realment importa és que això va d'eleccions, d'encertar aquest cop i no fallar amb gent que ens ha defraudat en els més variats escenaris, fins i tot en imputacions als jutjats o passant per dignes representants del país quan són incapaços de mostrar coherència amb el que exigeix el club simbòlic dels catalans. Tranquils, hi ha talent a la gespa. On no n'hi ha és més amunt, i és allà on convé el relleu. Ningú no és perfecte, d'acord. Però després de comprovar la imperfecció supina d'aquesta gent que va a la seva, més val canviar de president i junta directiva. O rebrem de valent. És ben evident.