Les prestacions del FC Barcelona en la final contra l'Athletic Club s'han analitzat amb referència a l'enfrontament amb el Juventus per a la conquesta de la lliga de campions. D'entre la quantitat de factors analitzables, n' hi ha alguns que em criden l'atenció.

El primer és la consolidació absoluta dels mecanismes que s'han d'aplicar per superar una pressió alta. Cada cop que l'Athletic avançava línies per anar a pressionar a l'àrea blaugrana es trobava una resposta clara i concisa: no em posaré nerviós, faré circular la pilota fins que trobi la línia de passada adequada per progressar i quan hagi superat aquest primer obstacle, acceleraré vertiginosament i faré un o dos canvis d'orientació fins que pugui crear una ocasió clara de gol. Admetent que el dinamisme dels migcampistes i els puntes del conjunt italià és superior al dels de l'Athletic quan executen la pressió, segur que l'entrenador del conjunt italià, Allegri, s'ho pensarà molt a l'hora d'anar a buscar el Barcelona a dalt. Perquè no només Valverde ha sortit escaldat aquesta temporada, també hi va acabar l'Atlético de Madrid de Simeone i el Madrid d'Ancelotti, per posar dos exemples de pes.

Un altre factor és Suárez. A principi de febrer, en un article que vaig titular “Suárez és estructura” afirmava que “ la seva feina de desmarcatges de ruptura, de fixar centrals rivals, d'alterar amb la seva mobilitat els sistemes defensius molt ben concebuts, d'atraure contraris per després doblar la passada són factors importants per explicar la fluïdesa en el joc ofensiu blaugrana, tant en atac posicional, com en les accions de contraatac. De tota aquesta feina en diuen bé Messi i Neymar.” Durant els mesos que han passat, només he trobat elements que em permeten reforçar el gran pes que té el davanter uruguaià, al marge de si marca o no marca. Dissabte, en la final de la copa, ho va tornar a demostrar i la seva aportació serà decisiva a Berlín per desmuntar un entramat defensiu tan sòlid com el de l'equip italià.

El tercer factor no cal ni argumentar-lo, ni descriure'l. Només anomenar-lo: Messi. Al marge del gol estratosfèric i del seu joc, dissabte ens va oferir un exemple de la millor pedagogia que es pot veure en un camp de futbol, especialment pensant en els nens. Durant molts minuts de partit va patir la duresa dels defensors del conjunt basc, especialment de Balenziaga. Però ell, com fa sempre, no va perdre el temps ni les energies protestant desmesuradament o contestant amb faltes o accions antiesportives. S'hi va tornar de la millor manera que es pot fer, posant els cinc sentits a desplegar el talent futbolístic i creant un gol fabulós, deixant en la impotència els rivals. Si un dels millor futbolistes de tots els temps es comporta així, els formadors dels joves jugadors tenen un argument monumental per reforçar les bones actituds i les bones pràctiques en un camp de futbol.