Les pres­ta­ci­ons del FC Bar­ce­lona en la final con­tra l'Ath­le­tic Club s'han ana­lit­zat amb referència a l'enfron­ta­ment amb el Juven­tus per a la con­questa de la lliga de cam­pi­ons. D'entre la quan­ti­tat de fac­tors ana­lit­za­bles, n' hi ha alguns que em cri­den l'atenció.

El pri­mer és la con­so­li­dació abso­luta dels meca­nis­mes que s'han d'apli­car per superar una pressió alta. Cada cop que l'Ath­le­tic avançava línies per anar a pres­si­o­nar a l'àrea blau­grana es tro­bava una res­posta clara i con­cisa: no em posaré nerviós, faré cir­cu­lar la pilota fins que trobi la línia de pas­sada ade­quada per pro­gres­sar i quan hagi superat aquest pri­mer obs­ta­cle, acce­le­raré ver­ti­gi­no­sa­ment i faré un o dos can­vis d'ori­en­tació fins que pugui crear una ocasió clara de gol. Adme­tent que el dina­misme dels mig­cam­pis­tes i els pun­tes del con­junt italià és supe­rior al dels de l'Ath­le­tic quan exe­cu­ten la pressió, segur que l'entre­na­dor del con­junt italià, Alle­gri, s'ho pen­sarà molt a l'hora d'anar a bus­car el Bar­ce­lona a dalt. Perquè no només Val­verde ha sor­tit escal­dat aquesta tem­po­rada, també hi va aca­bar l'Atlético de Madrid de Sime­one i el Madrid d'Ance­lotti, per posar dos exem­ples de pes.

Un altre fac­tor és Suárez. A prin­cipi de febrer, en un arti­cle que vaig titu­lar “Suárez és estruc­tura” afir­mava que “ la seva feina de des­mar­cat­ges de rup­tura, de fixar cen­trals rivals, d'alte­rar amb la seva mobi­li­tat els sis­te­mes defen­sius molt ben con­ce­buts, d'atraure con­tra­ris per després doblar la pas­sada són fac­tors impor­tants per expli­car la fluïdesa en el joc ofen­siu blau­grana, tant en atac posi­ci­o­nal, com en les acci­ons de con­tra­a­tac. De tota aquesta feina en diuen bé Messi i Ney­mar.” Durant els mesos que han pas­sat, només he tro­bat ele­ments que em per­me­ten reforçar el gran pes que té el davan­ter uru­guaià, al marge de si marca o no marca. Dis­sabte, en la final de la copa, ho va tor­nar a demos­trar i la seva apor­tació serà deci­siva a Berlín per des­mun­tar un entra­mat defen­siu tan sòlid com el de l'equip italià.

El ter­cer fac­tor no cal ni argu­men­tar-lo, ni des­criure'l. Només ano­me­nar-lo: Messi. Al marge del gol estra­tosfèric i del seu joc, dis­sabte ens va ofe­rir un exem­ple de la millor peda­go­gia que es pot veure en un camp de fut­bol, espe­ci­al­ment pen­sant en els nens. Durant molts minuts de par­tit va patir la duresa dels defen­sors del con­junt basc, espe­ci­al­ment de Balen­zi­aga. Però ell, com fa sem­pre, no va per­dre el temps ni les ener­gies pro­tes­tant des­me­su­ra­da­ment o con­tes­tant amb fal­tes o acci­ons anti­es­por­ti­ves. S'hi va tor­nar de la millor manera que es pot fer, posant els cinc sen­tits a des­ple­gar el talent fut­bolístic i cre­ant un gol fabulós, dei­xant en la impotència els rivals. Si un dels millor fut­bo­lis­tes de tots els temps es com­porta així, els for­ma­dors dels joves juga­dors tenen un argu­ment monu­men­tal per reforçar les bones acti­tuds i les bones pràcti­ques en un camp de fut­bol.