Just quan es començaven a conèixer els resultats de les eleccions del 24-M un gironí escrivia a Twitter: “Ja sé que voleu venir tots a Girona, però no tenim lloc per a tothom!” Si extrapolem a Catalunya els resultats electorals –18 de 25 regidors escollits són de partits sobiranistes–, el 27-S Espanya deixaria d'existir tal com la coneixem. Aquest és un dels encants de Girona a la resta de Catalunya. Aquí l'unionisme ha perdut definitivament la batalla i Madrid és vista com una llunyana metròpoli colonial que té els dies, els mesos o, si voleu, els anys comptats. Com a feu més resistent a l'assimilació –a l'estil de La invasión de los ultracuerpos– hem patit l'assetjament més impetuós, però ens mantenim dempeus, com Astèrix.

Per això és comprensible l'enveja respecte dels gironins que hi ha als territoris del país on governa la indefinició o la submissió nacional. Però Girona no només és una capital sentimental de Catalunya, com diu el seu alcalde, sinó una de les ciutats de l'arc mediterrani amb més puixança internacional, fet que contradiu el discurs de vegades ignorant però sovint malvat –propagat per gent certament culta– que el nacionalisme (el nostre, és clar) no només és excloent sinó provincià.

Ahir, per exemple, els amics de la cadena nord-americana HBO van confirmar que rodaran una part de Joc de trons, el gran fenomen televisiu dels últims cinc anys, precisament a Girona. I ho van anunciar dos dies després que El Celler de Can Roca fos coronat a Londres com el millor restaurant del món. Venir a Girona no és com anar a segons quins altres llocs de la península Ibèrica o fins i tot de Catalunya. Un dels clients il·lustres del mencionat restaurant, Sean Penn, va dir públicament referint-se a un dels seus films que ell no havia anat a rodar a Espanya, sinó a Catalunya, va precisar. És el que té Girona. És impossible ser estranger, passejar pel Barri Vell i no preguntar-se què coi són aquestes banderes que decoren pràcticament tots els balcons de la ciutat.

Girona no va camí només de fer realitat el somni de Quim Nadal, ser la Florència de Catalunya, sinó que va camí també de la primera divisió del futbol. L'esport professional ha tingut aquí alts i baixos considerables, però l'ascens de l'equip de futbol aquest diumenge seria l'ascensió a l'Everest i remataria una setmana prodigiosa per als gironins. El club, tot i que falta la confirmació oficial, sembla que passarà a mans d'un propietari amb interessos en el futbol global, una altra prova que la nostra creixent aspiració a l'autodeterminació –n'hi ha alguns que demanen que comencem a marxar ara mateix i que els altres catalans ja vindran al darrere nostre– no només no ens allunya del món sinó que ens hi connecta cada vegada més, per bé o per mal.

No només de futbol vivim els humans, és clar. L'equip de bàsquet femení de la ciutat va guanyar fa poc –un petit miracle d'aquells de David contra Goliat– la lliga i ha trobat –i això sí que és notícia– recursos per afrontar la principal competició europea. Sobre el bàsquet encara recordem, perquè ningú és perfecte, l'estafa dels senyors d'Akasvayu. Són lliçons que ens han enfortit per fer aquest gran salt.