Tricampions, sí, així, al terreny de joc, amb futbol, que és la raó de les competicions, és com s'ha de contestar a totes i cada una de les arbitrarietats que des de l'Espanya fosca i negra ens aboquen. Que si xiulades amb expedient a no se sap qui, però apuntant la diana preferent contra el Barça; que si querelles exprés d'escàndol al costat de la lentitud de tortuga de milers de casos greus demostrats de corrupció, enganys, estafes i robatoris. Res, a la seva estultícia, futbol de debò. El canvi al Barça europeu va començar a Basilea l'any 1979 amb la recopa d'Europa. Just sortits de la dictadura franquista, abans de la Transacció democràtica, l'acord comandat a Espanya, no a Catalunya, entre els franquistes i els demòcrates espanyols, per obrir les portes a la democràcia amb control remot però a Madrid. A Catalunya hi havia força per al trencament, però no prou per iniciar una via nacional pròpia. Els vencedors a Catalunya eren partits lligats i manats per l'esquerra espanyola de sempre. Ara és diferent, existeix la Unió Europa que no permet tancs ni violència i per arribar-hi fem la revolució democràtica catalana i un full de ruta propi per anar a la Champions de futbol i a la de la política, on l'esquerra emergent no pot dir no si no vol quedar en mans de la monarquia borbònica de suport, el PP, el PSOE i la dreta extrema. Una afició europea i universal, globalitzada, amb orgull i sentiment d'incorporar-hi tothom qui vulgui, esport espectacle i també, cap incident, ciutadania. Preciós veure que urbi et orbi la bandera blaugrana va sempre amb l'estelada i la senyera. Fent d'ambaixadors de Catalunya i sumant les noves fornades de catalans. Al país li va bé, al futbol, també, i a milions de persones els fa més digerible la crisi, tan dolorosa per a molts. Ens hem de felicitar tots els seguidors del Barça de ser els fonaments per fer possible que puguem dominar tan seguit una Champions més neta i pura. I com deia el lúcid Carles Salmurri, si no hagués estat pel feixisme en tindríem encara més.