Gerard Piqué és la contradicció permanent. Tan aviat juga a ser president, com trenca l'encís amb alguna de les seves ximpleries. Així que es posa tendre i recorda els pares i avis que mai van poder gaudir d'un moment com aquest farcit de copes d'Europa i lligues, li surt la madriditis, que malgrat que pensi que no, sí que li corre per les venes. Aquesta és una característica que és difícil de superar quan està a l'ADN d'un culer. Les coses de Piqué congreguen adeptes i la de diumenge, que ningú ho dubti, aplegarà milers de seguidors que aplaudiran el jugador perquè va exercir de portaveu de moltes boques que les vint-i-quatre hores del dia volen guerra amb el Madrid. S'ha de dir que, lluny de la sal gruixuda exhibida per Etoo, que després es va haver d'agenollar per demanar perdó, Piqué té aquell punt d'ironia d'un noi, potser ja d'un home, que sap què li demana el seu públic, que de tant en tant, vol que es fuetegi el Madrid.

No sé si va ser divertida, la seva sortida de to, que evidentment tenia preparada, però de ben segur que a hores d'ara deu ser prou conscient que l'ha tornat a clavar ben endins. I no per la resposta refractària que ha generat en el madridisme, que això importa poc, faltaria més, sinó perquè un cop més en una celebració del Barça, en un èxit barcelonista, els seus jugadors, els seus seguidors continuen tenint al cap el Madrid, cosa que es coneix com a madriditis. De què es queixa llavors el barcelonisme quan escolta els periquitos constantment insultant el Barça en un partit de futbol jugui o no l'equip blaugrana? El barcelonista els titlla d'acomplexats, però en realitat aquesta condició també abraça els culers quan es troben, fins i tot, un pas al davant del Madrid, ja que igualment els surt tota la ràbia que porten dins, és a dir, la madriditis.

No és el primer cop que un barcelonista fa una relliscada en públic en una celebració i condueix la festa cap a l'ADN de qui no es pot alliberar. Pensàvem que amb cinc copes d'Europa, amb una trajectòria reeixida en aquest darrer decenni, el seguidor i el jugador ja es podien sentir alliberats d'aquesta càrrega que han hagut de suportar durant tants anys de veure's tan empetitits davant rivals d'altura a Europa.

Doncs no, la madriditis com a malaltia i fixació segueix ben arrelada en els valors de molts culers, i els posa en evidència a la mínima que es desborda l'eufòria. I sap greu, perquè molts sospitem que Piqué té fusta per ser un personatge important, però cada cop que ens fa creure que val la pena, ens la juga amb una ximpleria incontrolada.

Això no treu que la provocació de Piqué, també és cert, amb un punt d'ironia, de sornegueria, haurà aplegat adeptes en l'entitat, ja que només cal veure com traspuen ràbia cada cop que cau una copa, com si l'instant immediat hagi d'anar lligat irremeiablement a l'insult i la falta de respecte cap al rival, que ni hi és ni se l'espera.

Serà difícil corregir aquestes actituds, que formen part de l'ADN, a pesar de tantes copes i èxits. Si l'actitud no ha canviat, no veig que ho hagi de fer. Els jugadors poden ser un bon instrument per mostrar bons modals i pautes de comportament, com diuen els valors del club.