Va fer mal perquè ningú ho havia demanat. Durant setmanes ho miràvem amb incredulitat, sense perdre la prudència del que combina els somnis amb dosis aspres de realisme, i va ser llavors, amb la victòria contra el Llagostera, quan vam fer de la quimera un anhel innegociable. La utopia baixava al terreny inamovible dels fets consumats, i encara que al setembre ni ho pensàvem, minuts abans de l'empat sabíem que no podríem viure sense ell. I va arribar el cop amb maletí o sense, tant se val, quan caus en un femer has d'estar més preocupat de com sortir-ne que de trobar culpables, i d'aquesta manera, minimitzar el temps de dol en què assimiles la tragèdia. Un espai temporal on podem visualitzar la jugada, remenar hipòtesis, enfadar-nos amb el món i, sobretot, maleir els usurpadors d'un futur que era nostre. Aleshores, ens queden dues vies, la primera és la de l'autojustificació, un camí que ens durà a la barra d'un bar mentre expliquem a una divorciada sense dents la gesta que mai va arribar a ser, i la segona, la de comportar-nos com la vida demana que ens comportem, amb la serenor dels que saben que gairebé res és prou greu com per no trobar-hi una resposta assossegada. Per això no implorem l'ascens, perquè no ho exigíem a principi d'any i fer-ho ara seria una injustícia, només volem un equip que s'aixequi del fangar mentre es mossega el llavi i promet morir dempeus, i aquest canvi d'actitud és a lesmans de Machín. Un tècnic amb molts encerts que va cometre l'error de no saber liderar la reacció durant la roda de premsa posterior al partit, i que ara té el repte de mostrar si ens trobem davant d'un bon entrenador capaç de vestir i gestionar amb èxit una dinàmica positiva, o és realment un d'aquells que té el tret singular d'acabar sent un director d'orquestra diferent dels altres. Machín pot passar amb nota el seu gran desafiament sense assolir l'ascens, i en aquest cas, la primera mitja hora a La Romareda serà suficient per veure si ens trobem al davant d'un entrenador que està destinat a continuar escrivint la seva història personal a primera. Esperem que així sigui i que el Girona sigui un àngel que ha caigut dempeus.