El mal no és que Josep Maria Bartomeu digués dilluns a can Basté que no li corresponia ara a ell, sinó a qui guanyi les eleccions, proposar una ampliació de contracte a Luis Enrique, i que dimarts a la tarda entrenador i cos tècnic signessin papers fins al 2017. El mal tampoc és que Luis Enrique hagi volgut traduir la consecució del triplet en una millora econòmica, resultat a la llarga de l'ampliació del termini contractual. El mal és que fins a un minut abans que l'asturià decidís posar fi a la incògnita sobre la seva continuïtat dient sí encara per més temps, molts encara creien que la impostura del tècnic era tan sincera com per imaginar-se'l fora del Barça. Luis Enrique sabia bé a què jugava. A tornar el mal tràngol de la desprotecció posterior a la destitució d'Andoni Zubizarreta amb una llarga incertesa sobre el seu futur. Un Luis Enrique triomfal com a basa electoral de qualsevol candidat podia ser la ruïna de Bartomeu, però quan algú està en disposició de ser amo del seu destí, esperar que no el lligui en curt és creure en fades. Davant la possibilitat que qualsevol traducció material del triplet quedés ajornada fins a final de juliol, ja amb el nou curs en dansa, va ser Luis Enrique qui va moure fitxa per parlar amb el president. I es va acabar el teatre. El paper de màrtir incomprès que encara interpretava amb la Champions a les mans va deixar pas a l'actor sense disfressa, un Luis Enrique somrient signant amb tot el seu excel·lent estol d'assistents una ben guanyada ampliació de contracte. Si ganya Bartomeu, Luis Enrique tornarà a tenir un director esportiu del seu gust, potser Miquel Àngel Nadal, però que guanyi Bartomeu no depèn de Luis Enrique. El que sí depenia d'ell a triplet calent era assegurar-se més coixí per al futur, i no ho ha deixat passar. Tot molt lògic, excepte el misteri que envolta el circ del futbol. Tanta bonhomia encara cega davant l'evidència que quan els diners no són el problema, solen ser la solució.