La quantitat de Derbi Paleta que el senyor Simeó Rabasa va vendre entre 1965 i ben entrada la dècada dels setanta és tan gran que el soroll que farien totes alhora des de la fàbrica de Martorelles, si encara existís, fins al circuit de Montmeló, situat a 5 km, deixaria la fressa de les motos que des d'ahir i fins
demà hi celebren el Gran Premi Monster Energy de Catalunya en un simple esclafit d'ampolles esbravant-se.

N'hi havia de verdes i de vermelles, amb una franja aerodinàmica blanca i l'escut amb l'acrònim de “Derivats de la bicicleta” envoltat amb una corona de llorer, perquè guanyava totes els carreres que corria; i això que només duia un motoret d'1,5 CV i cubicava 48,7 cc. Oficialment, s'anomenava Antorcha –Olímpica, la verd-oliva– i va fer-se popular no pas perquè amb la versió esportiva Ángel Nieto es proclamés campió del món un munt de vegades, sinó perquè la seva construcció responia a la idea que per anar a treballar s'havia de gastar menys del que s'hi guanyava. Cinquanta anys després, el motociclisme d'aquest país ha mudat de pell i les granotes arromangades s'han virolat en estirats monos publicitaris: estem al mig d'un conte de princeses i només aquell soroll, si poguéssim sentir-lo, seria capaç de despertar-nos-en.

I per evitar-ho, els hereus de l'autarquia que va privar el senyor Rabasa d'aplicar aquella idea als automòbils i que va crear la Sociedad Española de Automóviles de Turismo per allargar-nos, amb l'encanteri del 600, més el braç de la cobdícia que no pas les mànigues del seny, ens retornen les escoles i els instituts a l'època en què la història només era un grapat de dogmes. Així, el Gran Premi Catalunya d'aquest any no es diu pas Monster perquè el pagui l'empresa d'un beuratge que ens excita, sinó perquè ens hem begut l'enteniment i ens estimem més que ens arrenquin un braç que no pas enviar a pastar fang les princeses i les seves coloraines.