Victor Hugo descriu deliciosament a Els miserables la cèlebre batalla de Waterloo, de la qual aquesta setmana es compleix el bicentenari. Ja saben: Napoleó va ser definitivament derrotat per una coalició liderada per l'exèrcit britànic amb el concurs inestimable dels regiments prussians, que van entrar en escena en el moment oportú. Aquest detall i altres imponderables van contribuir decisivament a decantar la victòria del bàndol comandat pel duc de Wellington. Justament, Hugo emfatitza sobre l'error fatal d'un guia que no va detectar la presència d'un profund fossat enmig del terreny on Napoleó va ordenar la càrrega de la seva cavalleria d'elit. Els millors dels seus indomables cuirassers hi van sucumbir grotescament. Una pèrdua determinant a parer de l'escriptor... És història novel·lada, amb la ploma d'un dels grans.

Salvant totes les distàncies, aquesta temporada de desenllaç sublim també ha tingut aquell moment crític que hauria pogut canviar-ho absolutament tot. Concretem: el 4 de gener del 2015 el Barça perd a Anoeta i l'endemà (vigília de Reis) Messi no s'entrena al·legant una gastroenteritis. Luis Enrique treu foc pels queixals i vol obrir-li un expedient disciplinari que fa posar els pèls de punta al president Bartomeu, que s'hi nega, alhora que els capitans de l'equip hi intervenen per reconduir una situació extremadament delicada. Fonts fiables m'asseguren que entre tots van voler fer veure a l'asturià que la reacció de Leo no era personal amb ell, sinó un rampell com els que havia tingut altres vegades amb el mateix Guardiola i, sobretot, li van demanar que pel bé de tots no tensés més la corda. Al seu torn, Messi es va conjurar amb ell mateix i amb tota la plantilla per fer-nos gaudir d'uns mesos inoblidables...

Luis Enrique ha acreditat molta competència: ens ha aportat variants que han enriquit el nostre joc i ha conduït el grup fins al final en les condicions físiques i mentals òptimes per guanyar-ho tot. Gràcies, Lucho. Igualment, vull creure que –si no ho havia fet abans– en el moment de signar la renovació –que celebro efusivament– ell haurà agraït els bons consells que se li van donar en aquells dies convulsos. Perquè si s'hagués obrat tal com ell exigia, i de fet –i aquesta és la gran paradoxa– hi tenia tot el dret com a màxim responsable del vestidor, hauríem begut oli. Ras i curt. Recordem que el diumenge següent ens visitava l'Atlético del Cholo disposat a escenificar el nostre Waterloo particular...

La pregunta és: on seríem avui? Adéu triplet, Luis Enrique estaria destituït i a Bartomeu no el votarien ni els seus familiars directes... I, sobretot: on seria Messi, el nostre emperador (gratitud eterna al millor jugador de la història)? Sortosament, a diferència d'aquell guia militar francès incompetent, algú al Barça, en el moment més delicat, va estar a l'altura per evitar que es prengués una decisió equivocada. I l'Atlético va sortir escaldat en un partit de caixa o faixa que va esdevenir l'inici del nostre camí gloriós cap al Walhalla... Quina lliçó.

Per cert, a Wellington se'l cita com el gran estrateg de Waterloo, però algú amb coneixement de causa gosaria discutir la seva inferioritat respecte del petit caporal cors?... Senyores i senyors, me'n torno al meu estat de levitació absoluta que no penso abandonar en tot l'estiu.