Els partits de DeShaun Thomas contra el Madrid han estat el que en podríem dir cròniques del desordre, relats esbossats d'on l'aler ha sortit principalment engrunat. El jugador del Barça amb el millor diferencial de punts anotats i punts encaixats amb ell a pista en aquest play-off –té un +9,7 i és l'únic que millora el global de l'equip (+9,6)– ha tingut una influència fonamentalment restrictiva quan ha estat l'hora de jugar contra l'equip blanc.

Emmanillat, i malgrat un esforçat i lloable esperit d'indisciplina contra l'ordre establert, aquell que, fins a arribar al Barça, deia que Thomas era un aler pivot, el nord-americà no hi ha pogut ser, contra el Madrid. No pas per negligència seva o perquè Xavi Pascual no hi tingués confiança, no. No hi ha pogut ser per culpa de les cames dels jugadors que ha hagut de defensar. Per la velocitat de cames de Rudy Fernández, en aquest cas, tan diabòlica com reveladora del físic mancat de Thomas per seguir-li la petja.

Ho recordaran bé, en el primer enfrontament entre uns i altres en l'Eurolliga, dies abans de la final de copa, s'havien jugat poc més de seixanta segons del partit quan Pascual, visiblement irritat, va enviar Thomas a la banqueta. Havien estat dos atacs del Madrid i Rudy havia assistit Ayón en el primer i havia anotat el triple en la següent possessió (5-3). En aquell partit, Thomas va jugar poc menys de 12 minuts (-16 amb ell al camp). Rudy va trencar-ho una mica tot (38 de valoració), i en la final de copa qui va sortir d'inici en la posició d'aler va ser Hezonja. Thomas va jugar aquell dia 15:24 minuts (-2) i Rudy va fer, especialment en la primera meitat, molt mal. Un mes i mig després, al Palau i en l'Eurolliga, el nostre protagonista va jugar tot el primer quart (17-25), no va fer-ho ni en el segon ni el tercer (47-37) i va jugar set minuts i mig més al darrer (16-16). Actitud i esforç irreprotxables, però estèrils en aquest cara a cara particular. Dies després, contra l'Olympiacòs, Thomas va acabar topant amb el mateix magnetisme de coartació per culpa de Matt Lojeski. Per les cames del belga i per la impossibilitat que significava per al blaugrana seguir els seus talls resseguint tot l'ample de pista i evitar, no ja que rebés, sinó un tir còmode i completament alliberat.

Comença avui la final de lliga i Thomas –“potser en el millor moment des que sóc al Barça”, segons deia la setmana passada– té el repte de no veure's arraconat de la sèrie. El té ell, el té Pascual i el tenen els companys, per disposar i ordenar una defensa efectiva (i col·lectiva) que minimitzi les naturals carències del jugador de Fort Wayne en l'aparellament amb Rudy Fernández. Hi ajudarà el fet que, a finals de juny, les cames del mallorquí ja no tenen prou energia per ser regulars en la velocitat dels desplaçaments i en els canvis de ritme. Però l'acció diferencial ha d'arribar de Thomas i de l'equip, perquè el Barça no en pot prescindir si vol guanyar la lliga.