El repte de DeShaun Thomas

Els par­tits de DeS­haun Tho­mas con­tra el Madrid han estat el que en podríem dir cròniques del desor­dre, relats esbos­sats d'on l'aler ha sor­tit prin­ci­pal­ment engru­nat. El juga­dor del Barça amb el millor dife­ren­cial de punts ano­tats i punts encai­xats amb ell a pista en aquest play-off –té un +9,7 i és l'únic que millora el glo­bal de l'equip (+9,6)– ha tin­gut una influència fona­men­tal­ment res­tric­tiva quan ha estat l'hora de jugar con­tra l'equip blanc.

Emma­ni­llat, i mal­grat un esforçat i llo­a­ble espe­rit d'indis­ci­plina con­tra l'ordre esta­blert, aquell que, fins a arri­bar al Barça, deia que Tho­mas era un aler pivot, el nord-ame­ricà no hi ha pogut ser, con­tra el Madrid. No pas per negligència seva o perquè Xavi Pas­cual no hi tingués con­fiança, no. No hi ha pogut ser per culpa de les cames dels juga­dors que ha hagut de defen­sar. Per la velo­ci­tat de cames de Rudy Fernández, en aquest cas, tan diabòlica com reve­la­dora del físic man­cat de Tho­mas per seguir-li la petja.

Ho recor­da­ran bé, en el pri­mer enfron­ta­ment entre uns i altres en l'Euro­lliga, dies abans de la final de copa, s'havien jugat poc més de sei­xanta segons del par­tit quan Pas­cual, visi­ble­ment irri­tat, va enviar Tho­mas a la ban­queta. Havien estat dos atacs del Madrid i Rudy havia assis­tit Ayón en el pri­mer i havia ano­tat el tri­ple en la següent pos­sessió (5-3). En aquell par­tit, Tho­mas va jugar poc menys de 12 minuts (-16 amb ell al camp). Rudy va tren­car-ho una mica tot (38 de valo­ració), i en la final de copa qui va sor­tir d'inici en la posició d'aler va ser Hezonja. Tho­mas va jugar aquell dia 15:24 minuts (-2) i Rudy va fer, espe­ci­al­ment en la pri­mera mei­tat, molt mal. Un mes i mig després, al Palau i en l'Euro­lliga, el nos­tre pro­ta­go­nista va jugar tot el pri­mer quart (17-25), no va fer-ho ni en el segon ni el ter­cer (47-37) i va jugar set minuts i mig més al dar­rer (16-16). Acti­tud i esforç irre­prot­xa­bles, però estèrils en aquest cara a cara par­ti­cu­lar. Dies després, con­tra l'Olym­piacòs, Tho­mas va aca­bar topant amb el mateix mag­ne­tisme de coar­tació per culpa de Matt Lojeski. Per les cames del belga i per la impos­si­bi­li­tat que sig­ni­fi­cava per al blau­grana seguir els seus talls res­se­guint tot l'ample de pista i evi­tar, no ja que rebés, sinó un tir còmode i com­ple­ta­ment alli­be­rat.

Comença avui la final de lliga i Tho­mas –“pot­ser en el millor moment des que sóc al Barça”, segons deia la set­mana pas­sada– té el repte de no veure's arra­co­nat de la sèrie. El té ell, el té Pas­cual i el tenen els com­panys, per dis­po­sar i orde­nar una defensa efec­tiva (i col·lec­tiva) que mini­mitzi les natu­rals carències del juga­dor de Fort Wayne en l'apa­re­lla­ment amb Rudy Fernández. Hi aju­darà el fet que, a finals de juny, les cames del mallorquí ja no tenen prou ener­gia per ser regu­lars en la velo­ci­tat dels des­plaçaments i en els can­vis de ritme. Però l'acció dife­ren­cial ha d'arri­bar de Tho­mas i de l'equip, perquè el Barça no en pot pres­cin­dir si vol gua­nyar la lliga.