Les darreres setmanes ha reaparegut l'interès de diversos agents per comprar les accions de l'Espanyol. Cada estiu passa el mateix i, de moment, l'única realitat és que el deute segueix sent massa gran i que no es pot fer un pas endavant pel que fa a l'impuls esportiu que permeti retenir els referents, apuntalar l'equip i aspirar a més.

Amb aquest panorama, no és estrany que hi hagi una desafecció social que es tradueix en una davallada de socis i d'assistència a l'estadi. Per capgirar aquesta situació, caldria generar il·lusió entre la gent amb fitxatges importants i retenint les figures.

És cert que el gir que va iniciar el club ara fa un any, amb la identitat com a bandera i amb la recuperació del futbol de base, ha servit perquè la gent de l'Espanyol se senti orgullosa del que té, però caldria picar a la porta dels altres periquitos, els que no són incondicionals, els que hi simpatitzen però no acaben de fer el pas d'afiliar-se.

Aquí és on l'entrada d'un grup inversor que aportés capital i que des d'una visió mercantilista enfoqués la necessitat de fer el club més visible a través dels actius esportius, seria una bona solució per evitar el degoteig de desercions que en una mala temporada es pot convertir en una hemorràgia mortal.

Ara seria bo triar quina és l'oferta més adequada per al club, més enllà d'una subhasta de qui posa més diners. L'important ara és que l'empresa que compri tingui un projecte que entengui què és l'Espanyol, quines són les línies vermelles que no es poden traspassar i que es comprometi per un període de temps prou llarg per fer un creixement sostingut que eviti una fugida amb caiguda lliure.

Vendre el club, però bé, seria la millor sortida a una situació que no ofereix perspectives de millora. Que les accions les gestionin Dani, Condal i Collet, si no tenen intenció d'invertir-hi més, no serveix de res a un club que necessita anar endavant per no caure enrere.